Extracte
DECRET 152/2001, de 29 de maig, sobre avaluació i certificació de coneixements de català. (Correcció d'errades en el DOGC núm. 3937, pàg. 15463, de 31.7.2003).
152/2001, de 29 de maig, sobre avaluació i certificació de coneixements de català. (Correcció d'errades en el DOGC núm. 3937, pàg. 15463, de 31.7.2003).
NOTA. En aquest text s'han introduït les correccions d'errada publicades en el DOGC. L’exclusió de l’ensenyament de la llengua catalana de l’escola, iniciada amb la Reial Cèdula de 23 de juny de 1768, va perdurar fins a la promulgació del Reial Decret 2092/1978, també de 23 de juny, sense altres excepcions que els curts períodes en què la Mancomunitat de Catalunya primer i la Generalitat republicana després van poder organitzar l’ensenyament. L’absència del català en els currículums escolars feia necessari, un cop reconeguda l’oficialitat de la llengua pròpia del país, l’establiment d’un sistema d’avaluació del coneixement de llengua dels ciutadans que ho sol·licitessin, amb independència del seu nivell d’estudis. Per això, l’any 1934 la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya va crear el Tribunal Permanent de Català, presidit per Pompeu Fabra, el qual, un cop recuperada l’autonomia, va ser novament constituït, com a Junta Permanent de Català, adscrita a la Direcció General de Política Lingüística, per Ordre del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de 17 de juliol de 1981. La Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, va establir que no es podia expedir el certificat de grau de l’ensenyament general bàsic a cap alumne que, havent començat aquest ensenyament després de publicada, no acredités en acabar-lo un coneixement suficient del català i del castellà i en preveia les excepcions convenients. Aquestes previsions legislatives han estat incorporades a l’article 21 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que disposa que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria. Tot i això, l’existència d’un sector encara important de la ciutadania que es va veure impedit legalment d’aprendre el català a l’escola, la condició oberta de la societat catalana a la qual s’incorporen constantment persones que no l’han pogut estudiar en els seus llocs d’origen, l’increment de la mobilitat laboral i acadèmica dels ciutadans de la Unió Europea en el context de la integració, l’augment de la immigració procedent de països no comunitaris i la demanda creixent d’acreditació de coneixement de català per part de ciutadans i ciutadanes residents fora del domini lingüístic, fan necessari mantenir un sistema d’avaluació del coneixement de català de la població adulta que voluntàriament desitgi acreditar-lo. Els canvis sociolingüístics succeïts a Catalunya en els darrers vint anys, les modificacions legislatives que afecten el tractament jurídic de la llengua catalana i l’organització de l’Administració de la Generalitat i l’experiència acumulada en gairebé dues dècades d’avaluació de coneixements lingüístics tant per mitjà de les proves dels certificats de la Junta Permanent com dels Certificats Internacionals de Català, així com la necessitat de dotar la regulació de les esmentades proves i certificats d’un rang normatiu més adequat, aconsellen de revisar l’actual sistema de certificats i establir-ne una nova regulació. Aquest Decret té per objecte regular els certificats que acrediten de manera oficial el coneixement de català per part de la població adulta amb independència de l’ensenyament reglat de la llengua, incloses les persones residents fora del domini lingüístic. Amb aquesta finalitat s’unifiquen els dos sistemes de certificació actuals, el de la Junta Permanent de Català i el del Certificat Internacional de Català, per fer-los correspondre amb el marc de referència per a l’avaluació de ll...Veure el contingut complet d'aquest document
Enllaços patrocinats
