DECRET 159/2012, de 20 de novembre, d'establiments d'allotjament turístic i d'habitatges d'ús turístic.

Emissor:DEPARTAMENT D'EMPRESA I OCUPACIÓ
Data d'entrada en vigor:25 de desembre de 2012
Rang de Llei:Decret
Secció:Disposicions Generals
 
EXTRACTO GRATUITO

La Llei 9/2011, de 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica, ha suposat uns canvis importants en la regulació de les empreses i activitats turístiques. S’han modificat dues lleis bàsiques per al sector de l’allotjament, que són: la Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya, i la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge.

La modificació d’ambdues lleis obliga no només a redefinir i reordenar alguns aspectes de la normativa que afecta els establiments d’allotjament turístic, sinó que també dóna peu a integrar en un sol decret la regulació dels establiments d’allotjament turístic i dels habitatges d’ús turístic, en el qual s’incorporin aspectes que fan possible una millor interpretació i definició de tot el marc jurídic dels establiments d’allotjament turístic i dels habitatges d’ús turístic. Així, es desenvolupen aspectes com la definició dels serveis i els establiments turístics, la nova concepció dels establiments d’apartaments turístics i la regulació dels habitatges d’ús turístic.

La regulació integrada que estableix aquest Decret comporta necessàriament la derogació del Decret 183/2010, de 23 de novembre, d’establiments d’allotjament turístic, i la del Decret 164/2010, de 9 de novembre, de regulació dels habitatges d’ús turístic, que és el que fins ara ha permès als ajuntaments l’habilitació d’aquesta figura d’empresa turística de creació recent per comunicació prèvia.

El present Decret segueix la sistemàtica de la Llei de turisme de Catalunya en la regulació de les dues activitats d’allotjament que preveu: els establiments d’allotjament turístic i els habitatges d’ús turístic. Ambdues es diferencien tant per la seva naturalesa i règim jurídic com pel sistema d’habilitació i inscripció. Per això, es regulen en dos títols diferents, i s’opta per aquesta estructura ateses les poques característiques que tenen en comú, com són l’opció de categoritzar-se voluntàriament, l’existència de fulls de reclamació i el fet de portar el registre de viatgers.

El títol I regula els establiments d’allotjament turístic, i conté dos capítols. El capítol I, “Disposicions generals”, és una regulació transversal dels elements comuns que caracteritzen els establiments d’allotjament turístic, amb independència dels seus grups i modalitats. Es tracta d’un tronc regulatori comú dels establiments d’allotjament turístic, on es determinen la seva naturalesa, els mecanismes i garanties respecte a la seva comercialització, els sistemes i processos de control de l’activitat, així com els instruments de coordinació de les administracions a aquest efecte. El capítol II, “Disposicions específiques per modalitats d’establiments d’allotjament turístic”, determina en cadascuna de les seves seccions la regulació tècnica específica que correspon a cada grup i modalitat.

En la regulació dels establiments hotelers s’ha suprimit la modalitat de “balneari” per tal d’adequar les modalitats del grup d’hotels al que preveu la Llei de turisme de Catalunya i s’han actualitzat algunes de les definicions de les unitats d’allotjament, com la d’apartament, estudi i suite. També s’han revisat els requisits tècnics mínims, que preveu l’annex I, així com també els barems de qualitat, que preveu l’annex III, per tal d’assolir una regulació adequada a la realitat actual del sector.

Pel que fa als establiments d’apartaments turístics, s’ajusta la definició al nou contingut de l’article 43 de la Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya, modificada per la Llei 9/2011, de 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica, i es preveuen les característiques pròpies d’aquesta modalitat d’establiment d’allotjament turístic.

Amb referència als establiments de càmping, la nova regulació, a diferència de l’anterior, no limita les persones usuàries perquè puguin ser propietàries d’albergs semimòbils situats en un càmping; una altra novetat consisteix en la supressió d’alguns requisits formals de la recepció del càmping, com l’exhibició de la llista de preus i de l’habilitació municipal, atès que tampoc s’exigeixen als altres tipus d’establiments d’allotjament turístic. Finalment, els requisits tècnics mínims no han sofert variació, si bé es fan constar a l’annex II del Decret per tal de millorar la sistemàtica de la norma.

També s’introdueixen diverses modificacions en la regulació dels establiments de turisme rural, les quals tenen per objectiu eliminar barreres d’accés a l’activitat mantenint alhora les característiques intrínseques d’aquesta modalitat d’allotjament turístic. Cal recordar, tal com esmentava el preàmbul del Decret 183/2010, de 23 de novembre, que les característiques i els requisits d’aquesta tipologia d’allotjament responen a una oferta turística basada en la proximitat i autenticitat de l’oferta, la qual cosa obliga a garantir una atenció personalitzada i una relació directa i propera entre la persona titular i les persones usuàries. Per això, a més dels requisits de tranquil·litat i integració en el paisatge que cal exigir a aquest tipus d’establiments, també cal limitar l’explotació a un nombre màxim de places entre totes les modalitats, atès que aquesta mesura és necessària per garantir una relació pròxima i directa amb la persona titular de l’establiment. Les novetats introduïdes en la regulació que incideixen en l’objectiu de facilitar l’accés i el desenvolupament d’aquesta activitat són la reducció dels requisits de capacitat mínima, la possibilitat que les persones jurídiques puguin ser titulars d’allotjaments rurals, que pugui haver establiments de turisme rural dins nuclis de població de fins a 2.000 habitants, i, en les modalitats de masoveria i casa de poble independent, l’eliminació de l’exigència que la persona titular hagi d’estar empadronada com a mínim tres anys per poder accedir a l’activitat.

El títol II regula els “habitatges d’ús turístic”, com a modalitat d’allotjament en habitatges, i completa la plena integració de la figura en l’òrbita de la normativa sectorial turística. Així, arran de les modificacions introduïdes en la Llei del dret a l’habitatge per la Llei 9/2011, de 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica, l’habitatge d’ús turístic es configura com un exercici o activitat econòmica de l’habitatge diferent del residencial. Idèntica disposició normativa integren en la Llei de turisme els nous articles 50 bis i 50 ter, de definició de l’abast d’aquesta modalitat d’allotjament, en el marc del capítol III, “Empreses turístiques d’allotjament”, del títol III, “Els subjectes turístics”, de la Llei. A través del nou títol II, el present Decret estableix els paràmetres tècnics i de servei mínims propis de l’activitat i determina els requisits per a l’accés a l’activitat, en el marc de la potestat municipal d’ordenació dels usos i el règim de propietat horitzontal definit en el Codi civil català, en els supòsits que sigui aplicable.

El present Decret preveu que també els habitatges d’ús turístic es puguin categoritzar d’acord amb el sistema de categorització voluntària i compatible amb els requisits tècnics de compliment obligatori que preveu el Decret, possibilitat que només preveia l’anterior norma per als establiments d’allotjament turístic. Aquesta categorització es porta a terme amb la col·laboració de la Taula del Turisme de Catalunya, d’acord amb la previsió de l’article 2.g) del Decret 420/2011, de 20 de desembre.

El Decret incorpora sis disposicions addicionals, tres de transitòries i una de derogatòria. Finalment, el Decret adjunta tres annexos; un primer annex referent a requisits tècnics mínims dels establiments hotelers, exigibles en funció de cada categoria concreta; un segon annex referent a requisits tècnics mínims dels establiments de càmping, i un de tercer referent a barems de qualitat.

El text s’ha sotmès a la valoració preceptiva del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, que ha emès dictamen sobre el Projecte de decret.

De conformitat amb el que disposen els articles 39 i 40 de la Llei 13/2008, del 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern;

Per tot això, a proposta del conseller d’Empresa i Ocupació, d’acord amb el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora, i amb la deliberació prèvia del Govern,

Decreto:

Títol I

Establiments d’allotjament turístic

Capítol I

Disposicions generals

Secció I

Definicions i processos administratius

Article 1

Concepte, regles i principis generals

  1. Son establiments d’allotjament turístic els locals i les instal·lacions oberts al públic on, de manera habitual i amb caràcter professional, les persones titulars ofereixen a les persones usuàries, mitjançant un preu, allotjament temporal en les unitats d’allotjament, així com d’altres serveis turístics d’acord amb les condicions que estableix aquesta norma.

  2. Els establiments d’allotjament turístic no es poden constituir en habitatges, amb l’única excepció dels establiments de turisme rural. Els establiments d’allotjament turístic no poden esdevenir residència principal ni secundària de les persones usuàries turístiques, en cap cas.

  3. Queden exclosos d’aquest Decret aquells establiments i instal·lacions residencials regulats per normativa sectorial pròpia, com ara, instal·lacions juvenils, residències per a gent gran, residències per a estudiants, així com establiments en els quals s’exerceixen activitats de naturalesa sexual o anàlegs.

  4. Les disposicions d’aquest Decret s’entenen sens perjudici de la normativa sectorial no turística que sigui aplicable.

    Article 2

    Titular d’un...

Para continuar leyendo

REGÍSTRATE GRATIS