DECRET LEGISLATIU 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s'aprova el Text Refós de la Compilació del Dret Civil de Catalunya. (Correcció d'errades en el DOGC n. 494, p. 3576, de 14.12.1984).

De conformitat amb el que estableixen la Constitució i l'Estatut d'Autonomia, les disposicions del Dret civil de Catalunya regiran amb preferència al Codi Civil i a les altres disposicions d'igual aplicació general. Per tal d'interpretar i integrar aquesta Compilació i les altres normes hom prendrà en consideració les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que constitueixen la tradició jurídica catalana, d'acord amb els principis generals que inspiren l'ordenament jurídic de Catalunya.

El dret local, escrit o consuetudinari peculiar d'algunes poblacions o comarques, com són Barcelona, Tortosa i els seus termes, el Camp de Tarragona, el Bisbat de Girona, la Vall d'Aran, el Pallars Sobirà i la Conca de Tremp, serà observat al mateix territori que d'antic aquelles comprenien, en la part que aquesta Compilació el reculli o s'hi remeti.

Els efectes dels estatus personal, real i formal a Catalunya i per als catalans, així com la condició de tals en relació amb altres territoris i persones de diferent legislació civil, es regiran per les normes establertes en el Títol Preliminar del Codi Civil i en les disposicions concordants. Nogensmenys, els estrangers que adquiriran la nacionalitat espanyola quedaran sotmesos al Dret civil català mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, salvant que manifestin llur voluntat en contra. El veïnatge local serà determinat per les normes que regeixen el veïnatge civil. Els conflictes interlocals i intercomarcals es resoldran segons les normes a les quals es refereix el primer paràgraf d'aquest article per a la solució dels interregionals.

Llibre primer De la família

Títol primer De la filiació

Els fills podran promoure les accions conduents a la investigació, la prova i la declaració de llur filiació i exigir de llurs pares el compliment de les obligacions que aquesta condició els imposa. L'acció per a la declaració judicial de paternitat o maternitat correspondrà únicament al fill durant la seva vida. Excepcionalment la podrà exercitar qualsevol descendent seu quan aquell hagi mort després d'entaular judicialment l'acció o si, essent menor d'edat, no s'hagués promogut. L'acció per a la declaració judicial de paternitat o maternitat, si el pare o la mare haguessin mort, podrà ésser dirigida contra llurs hereus.

L'acció només per a impugnar la filiació correspon al fill i als qui figurin registralment com a pares, si la filiació és matrimonial, i als qui en resultin afectats, si és no matrimonial, i caduca al cap de quatre anys d'haver estat inscrita en el Registre Civil o d'haver assolit el fill la majoria d'edat, quan aquest entauli la impugnació.

Títol segon De l'adopció

Pertocant a l'adopció s'aplicaran les disposicions del Codi civil, excepte les que es refereixen als drets successoris de l'adopció plena, que es regiran pel que aquesta Compilació disposa.

Títol tercer Del règim econòmic conjugal

Capítol I Disposicions generals

El règim econòmic familiar dels cònjuges serà el convingut en llurs capítols matrimonials, que podran ésser atorgats abans o durant el matrimoni, necessàriament en escriptura pública, i seran irrevocables salvant el que preveu aquesta Compilació. A manca de pacte, el matrimoni quedarà subjecte al règim de separació de béns, que reconeix a cada cònjuge la propietat, el gaudiment, l'administració i la disposició dels béns propis, sens perjudici del règim especial del dot, si n'hi havia.

Podran atorgar capítols matrimonials i, per tant, heretaments, aquells qui, d'acord amb la llei, puguin contreure vàlidament matrimoni, però necessitaran el concurs de les persones sota les quals estiguin en pàtria potestat o en tutela. No caldrà la intervenció de defensor judicial, encara que hi hagi oposició d'interessos en les donacions o en els dots que els pares facin a llurs fills amb reserva de drets.

Els capítols matrimonials solament podran ésser modificats o deixats sense efecte en els supòsits que hi siguin previstos o per acord unànime, solemnitzat en escriptura pública, d'aquells qui haguessin concorregut a llur atorgament i visquin, en el moment de la modificació o resolució, ensems amb els hereus dels atorgants difunts. Si qui ha de donar el consentiment és incapaç o es troba absent i s'ignora el seu parador, hom en suplirà o complementarà el consentiment d'acord amb la llei. Són exceptuades del que preveu aquest article les estipulacions que per pacte exprés o per llur natura siguin revocables. Els pactes successoris recíprocs entre consorts podran ésser modificats per aquests o deixats sense efecte sense necessitat de l'acord de les altres persones que hagin concorregut en els capítols ni de llurs hereus.

El divorci produeix la ineficàcia dels capítols matrimonials i, per tant, de totes llurs disposicions, llevat del que indiquen els paràgrafs següents i el darrer paràgraf de l'article 35. Els heretaments i les donacions a favor del fill o la filla en consideració al matrimoni dels quals s'havien atorgat els capítols conservaran llur eficàcia si el fill o la filla continua vivint a la casa i treballant per a ella i hi ha descendència del matrimoni, llevat dels drets que s'hauran pactat, si fos el cas, a favor del consort. En cas contrari i també si el fill o la filla contrauen nou matrimoni, l'heretament o la donació s'esdevindran revocables per la sola voluntat de l'heretant o donant. També conservaran llur eficàcia els heretaments a favor dels descendents del matrimoni en consideració al qual s'havien atorgat els capítols, però els purs esdevindran revocables.

L'usufructuari universal designat en capítols matrimonials haurà de prendre inventari i atendre les càrregues dels béns amb llurs fruits; llevat de pacte contrari, no haurà de prestar fiança. L'usdefruit pactat per un cònjuge a favor de l'altre quedarà subjecte al compliment de les obligacions que expressament li hagin estat imposades i en especial la d'aixecar, fins on abasti l'import del producte dels béns, les càrregues que hauria de complir el cònjuge premort, si vivia. El que disposa l'article 65 serà d'aplicació a aquest usdefruit.

Els cònjuges podran celebrar entre ells durant el matrimoni actes i contractes a títol onerós o gratuït; en cas d'impugnació judicial, la prova del caràcter onerós correspondrà als demandats.

Capítol II De les donacions i altres disposicions per raó de matrimoni

Les donacions i els heretaments fets en contemplació d'un determinat matrimoni produiran efectes des que s'hagi celebrat. En conseqüència, seran ineficaços si el matrimoni no s'arriba a celebrar, àdhuc sense culpa del donatari o hereu, o si fos declarat nul o s'obtingués dispensa de matrimoni no consumat, assolida, si s'escau, la corresponent homologació i, en el cas de matrimoni no consumat, amb aplicació del que disposen l'article 10 i el darrer paràgraf de l'article 35 d'aquesta Compilació.

Són nuls, bé que es facin en nom de persona interposada: a) les retrodonacions fetes per l'hereu o donatari a favor dels heretants o donants, o de llurs hereus, dels béns compresos en un heretament o en una donació per causa de matrimoni, atorgades en capítols matrimonials; i b) els actes del donatari o hereu que consentin els del donant en disminució, derogació o perjudici de la donació o de l'heretament. Serà ineficaç tot acte o contracte encaminat a esquivar la prohibició de retrodonacions o a derogar totalment o parcialment els capítols matrimonials fora dels casos previstos en aquesta Compilació. Es presumiran fraudulents: a) les revocacions fetes pel donant; b) les limitacions imposades en forma de mode o de fideïcomís per acte entre vius; c) les compres fetes pel pare al fill de les coses donades, si el pagament del preu consta solament per confessió del donatari; i d) el reconeixement de deutes fet pel fill a favor del pare, si la seva realitat no consta per altres mitjans de prova.

Les donacions conjuntes, sense designació de parts, fetes pel pare i la mare en capítols matrimonials a favor del fill s'entendran realitzades per meitat entre ambdós.

Les donacions atorgades en capítols matrimonials no són revocables: a) per ingratitud del donatari; b) per supervivència o supervenció de fills, si bé podran ésser reduïdes en allò que resultin inoficioses per raó de llegítimes; i c) per pobresa del donant, sens perjudici, en aquest cas, del seu dret d'aliments.

Són donacions esponsalícies els regals, obsequis o presents de costum d'un dels esposos a l'altre en contemplació del matrimoni i els que, per aquest motiu, els atorguin d'altres persones. En tot allò no regulat per pacte, aquestes donacions es regiran per les disposicions del capítol present. Les donacions esponsalícies estan supeditades al fet que s'arribi a celebrar el matrimoni i, si aquest no té lloc, el donant podrà reclamar la restitució del que ha donat, sense altra deterioració que la causada pel seu ús. Això no obstant, el culpable de la ruptura del matrimoni projectat perdrà el que hagi donat i tornarà el que hagi rebut. Si ambdós fossin culpables no hi haurà acció entre ells.

Les donacions esponsalícies es podran subjectar a condicions i modes no prohibits per la llei ni contraris als fins del matrimoni. No obliguen el donant a l'alliberament dels gravàmens de les coses donades ni cal l'acceptació per a llur validesa. Els regals fets a la núvia pels parents del seu futur marit tindran el caràcter de béns parafernals de la dona.

Al consort sobrevivent, no separat legalment o de fet, li correspondrà sempre la propietat de les robes, del mobiliari i dels estris que constitueixen el parament de l'habitatge conjugal. No hi estaran compresos les joies, els objectes artístics o històrics ni altres de valor extraordinari propis del premort, ni, si aquest en disposés per actes d'última voluntat a favor d'altres persones, els mobles de procedència familiar.

Capítol III De les donacions entre cònjuges

Les donacions entre cònjuges fetes fora de capítols matrimonials seran revocables en els casos que s'indiquen a l'article següent.

La revocació podrà tenir efecte:

1. En els casos generals de revocació de donacions, bé que en el de supervivència o en el de supervenció de fills només en podran tenir si es tracta de fills comuns.

2. En cas de nul·litat del matrimoni; tanmateix si hi ha mala fe de part d'un sol dels consorts, només podrà revocar l'altre.

3. Només pel cònjuge no culpable i llevat de reconciliació, si l'altre ha incorregut en alguna de les causes de desheretament o que donen lloc a la separació judicial o al divorci, encara que no es demanin aquella o aquest.

En els casos previstos en els apartats b) i c) de l'article anterior, l'acció per a revocar caducarà al cap d'un any d'haver estat notificada la sentència corresponent; en els de revocació per causa de desheretament, divorci o separació, al cap d'un any d'haver tingut el donant coneixement de la causa i de la possibilitat de revocació.

En cas de fallida o concurs de creditors d'un dels cònjuges, si aquests no estan separats judicialment o de fet, els béns adquirits per l'altre a títol onerós durant l'any anterior a la declaració o des de la data de la retroacció es presumiran donats pel primer, llevat que el segon, en adquirir o bé abans, disposés d'ingressos o de qualsevol altra classe de recursos suficients per a adquirir.

Capítol IV De l'any de plor

Durant l'any de plor, el consort supervivent, si no és usufructuari universal de l'herència del premort o si la vídua no gaudeix del benefici de tenuta, tindrà dret a habitar tot l'habitatge conjugal i a ésser alimentat a càrrec del patrimoni del premort en consonància amb la seva posició social i amb la quantia del dit patrimoni. Aquest dret és independent de l'existència de dot, d'aixovar, d'escreix o esponsalici i de soldada, i de la seva devolució. Els aliments comprendran totes les necessitats comunes a la vida, així en salut com en malaltia.

El consort sobrevivent separat judicialment o de fet no tindrà els drets esmentats a l'article anterior, i els perdrà si es tornava a casar durant l'any de plor o passava a viure maritalment de fet amb una altra persona i també si abandonés o negligís greument els fills menors comuns. En cap cas no estarà obligat a tornar l'import dels aliments percebuts.

Capítol V Del dot

El dot només es constituirà voluntàriament i es regirà pels pactes de la seva constitució i, si no n'hi havia, pels preceptes d'aquesta Compilació. La dona podrà disposar dels béns que constitueixen el dot inestimat amb el consentiment de la persona a favor de la qual s'haurà constituït.

El dotador fixarà lliurement l'import del dot, sens perjudici de la seva reducció per inoficiositat legitimària.

El dot serà constituït a favor del marit o a favor d'aquest i dels seus pares o del qui d'ells visqui. L'acció de restitució solament es podrà exercitar contra els qui hagin rebut el dot o llurs hereus. El dot no respondrà dels deutes de la muller anteriors a la data de la seva constitució, sinó després de feta excussió dels béns parafernals. L'afavorida per un llegat ordenat en concepte de dot podrà sol·licitar-ne el lliurament des de la mort del testador, encara que no hagi contret matrimoni, salvat que clarament fos una altra la voluntat del causant.

El dot podrà ésser constituït abans del matrimoni o duran aquest; també podrà ésser objecte d'augment durant el matrimoni. El dot es constituirà mitjançant escriptura pública o en acte de darrera voluntat, i serà reputat inestimat si hom no en fa constar l'estimació. Durant el matrimoni hom no podrà convertir en estimat el dot inestimat; sí, però, inversament.

El dot podrà ésser gravat amb pacte reversional o substitució fideïcomissària. Així mateix es podrà constituit amb el pacte que, morta la muller, resti de propietat del marit; en aquest cas, quan aquest premori, el dot així constituït no passarà als seus hereus; i si és la muller qui premor deixant fills del marit, aquest, llevat de pacte contrari, solament adquirirà una porció viril en ple domini i la resta en usdefruit, i la nua propietat correspondrà als fills comuns. En la constitució dotal són nuls els pactes que no permetin d'aplicar els fruits del dot a l'aixecament de les càrregues matrimonials; els que n'ajornin el lliurament fins després de la mort de la muller; els de renúncia a l'obligació de restituir, i aquells en què hom estipuli que la tal restitució tindrà lloc durant el matrimoni. Seran vàlids els pactes de lliurament o de restitució del dot a termes i de demora del lliurament fins a la mort del donant.

Durant el matrimoni la dona només tindrà dret a la restitució del dot: Primer. En cas de necessitat i per a aliments de la mateixa dona, del seu marit, dels seus fills, encara que siguin d'un altre matrimoni o no matrimonials que ja tingués en casar-se, i dels seus pares i germans. Segon. Quan obtingui sentència ferma de separació sense culpabilitat seva. Tercer. En el supòsit de dot estimat, si la fortuna del marit ha vingut a menys i si hom li embarga els béns, llevat que la restitució estigués assegurada amb hipoteca.

La dona que hagi aportat dot tindrà, en cas de l'embargament a què al·ludeix l'article anterior, el dret d'opció dotal, en virtut del qual podrà elegir i separar d'entre els béns del marit, i sense distinció entre mobles i immobles, els que estimarà convenients, de valor proporcionat a l'import del dot i de l'esponsalici o escreix, amb dret a posseir-los, administrar-los i fer-ne seus els fruits. Haurà d'aplicar els fruits a l'aixecament de les càrregues matrimonials fins al moment de la restitució del dot, en què, a aquest fi, podrà realitzar-los. Exercitat l'esmentat dret, quedarà aixecat l'embargament. Podrà exercitar l'opció dotal la dona casada o vídua i, si ella mancava, els seus fills hereus, encara que també ho fossin del marit, sempre que hagin acceptat l'herència a benefici d'inventari.

Perquè l'opció dotal tingui lloc, hi hauran de concórrer els requisits següents: Primer. Justificació del lliurament del dot, per qualsevol mitjà de prova, llevat de la confessió del marit. Segon. Preferència del crèdit dotal respecte al que motivi l'embargament segons les regles de la concurrència i prelació de crèdits. Tercer. Que la muller no hagi consentit l'obligació contreta pel seu marit, amb promesa de no contravenir-hi per raó del seu dot i del seu esponsalici o escreix.

La muller que incorri en alguna de les causes d'indignitat per a succeir al marit perd el dot constituït amb béns propis d'aquest o dels seus pares. Si existeixen fills comuns, la propietat del dot passarà a aquests, tot conservant el marit els seus drets, mentre no arribi el cas de restitució per dissolució del matrimoni. Si manquen fills comuns, adquirirà el dot el marit, sens perjudici dels drets que al temps de la restitució puguin tenir sobre el mateix dot d'altres persones afavorides per pacte reversional o per substitució fideïcomissària.

La restitució del dot haurà d'ésser efectuada pel marit o els seus hereus a la muller o als seus, sens perjudici dels drets que el donant s'hagi reservat. Això no obstant, quan el marit premori al seu pare o a la seva mare, aquests no estaran obligats a restituir el dot mentre la muller continuï vivint en la seva casa i companyia d'ell. En cas de divorci no s'haurà de restituir el dot si la dona n'és l'única culpable i hi ha descendents del matrimoni que restin sota la cura del pare, mentre hi estiguin.

Les robes i els mobles es presumiran consumits al cap de deu anys comptats des de la celebració del matrimoni, i solament s'hauran de restituir en el cas que existeixin. Quan el dot consistirà en cosa no fungible la possessió de la qual s'hagi perdut sense dol ni culpa del marit, aquest complirà el deure de restituir cedint les accions necessàries per a recobrar-lo. Si són dos els dots a restituir amb càrrec al mateix patrimoni, i aquest no fos prou per a pagar-los, tindrà preferència el més antic, sens perjudici, si s'escau, de la prelació hipotecària. Aquesta preferència és renunciable.

La muller i els seus hereus no podran prendre possessió, per llur pròpia autoritat, dels béns dotals inestimats la restitució dels quals sigui procedent; però la podran reclamar del marit o dels seus hereus. En defecte de termini pactat, el dot inestimat haurà d'ésser restituït tan bon punt s'hagi dissolt el matrimoni, i l'estimat, dins l'any; però en aquest cas, els qui hi tinguin dret podran exigir del marit o dels seus hereus que en garanteixin la restitució, llevat que ja estigués assegurat amb hipoteca. Si no ho fan, hauran de restituir-lo immediatament. El marit, en cas de restitució del dot, gaudirà del benefici de competència.

Capítol VI De la Tenuta

La vídua, mentre no li sigui restituït el dot i pagat l'esponsalici o escreix, posseirà i usufructuarà tots els béns del marit, suportant-ne les càrregues amb l'obligació d'alimentar els fills menors, els impossibilitats per al treball i els que, àdhuc essent majors, el marit mantenia a la casa. La tenuta no s'estén als béns que el marit hagi tingut en usdefruit o a títol de fiduciari. La tenuta és compatible amb l'opció dotal, aportable en dot i renunciable per endavant en capítols matrimonials.

La possessió, en el cas de tenuta, s'adquirirà automàticament per ministeri de la llei; però cessarà de dret tan bon punt els hereus del marit posaran el dot íntegrament a disposició de la muller i li pagaran l'esponsalici o escreix. La tenutària tindrà les obligacions de tot usufructuari, llevat de la de fer fiança. El privilegi de la tenuta passa als fills que siguin hereus de la mare. Si n'hi havia de distints matrimonis amb dret a tenuta, tindran preferència els del matrimoni més antic fins a quedar extingit el benefici per restitució de tots els dots. Quan el marit hagi garantit el dot amb béns suficients que produeixin renda, la tenuta restarà limitada a ells. La vídua tenutària no podrà impedir que hom procedeixi a la venda de béns per tal de pagar-li el dot, però serà necessària la seva intervenció.

La muller usufructuària universal o administradora dels béns dels seus fills, hereus del marit, no podrà retenir béns en concepte de tenuta, si existeixen en l'herència diners o crèdits realitzables per a efectuar la restitució del dot. La muller podrà gaudir de la tenuta només en cas que consti el lliurament efectiu del dot. Perdrà aquest benefici si no pren inventari fidel dels béns del marit, en els termes i amb les formalitats exigides per a la detracció de la quarta trebel·liànica. Si la muller viu a l'estranger, o si els béns, en llur totalitat o en llur major part, radiquen fora del territori nacional, haurà d'enllestir l'inventari dins del termini d'un any a comptar des de la mort del marit.

Capítol VII De l'aixovar i del cabalatge

El marit, en contemplació del matrimoni, pot aportar a la seva consort béns en concepte d'aixovar quan aquesta, per raó del casament, sigui instituïda hereva per algun ascendent o per una altra persona. Constituït l'aixovar en diner, els altres béns mobles que hi hagi a la casa conjugal, tret de les robes d'ús del marit, es presumeixen de la muller, llevat de pacte contrari. L'aixovar produeix els mateixos efectes i gaudeix dels mateixos beneficis que el dot, llevat els d'hipoteca legal, opció dotal i tenuta.

L'aixovar es podrà constituir estimat o inestimat i amb les modalitats que respecte al dot figuren establertes a l'article 30. Li són d'aplicació les regles donades per als béns dotals en aquests supòsits.

La soldada a favor del cabaler que es casi amb la pubilla, acostumada al Pla d'Urgell, a la Segarra i a d'altres comarques, constitueix un peculi creditici del pubill durant el matrimoni. Llevat de pacte contrari, deixarà d'acreditar-se al cap de deu anys de la celebració del matrimoni. El marit no podrà disposar de la soldada fins que quedi vidu o deixi la casa; en aquest darrer supòsit, si no existia causa justa d'absència, perd els aliments pactats a favor seu. La muller o els seus hereus en ésser-los reclamada la soldada, la podran compensar amb els crèdits que tinguin contra el pubill.

Capítol VIII De l'esponsalici o escreix

L'espòs podrà constituir a favor de l'esposa i en escriptura pública esponsalici o escreix. En cas que el dot sigui constituït durant el matrimoni, l'escreix no podrà excedir-ne l'import. Si l'espòs assignava a l'esposa una sola quantitat en concepte de dot i d'escreix, hom entendrà que dos terços de la dita quantitat tenen la condició de dot, i l'altre terç, la d'escreix; si emprava indistintament les expressions "escreix" i "augment de dot", entendrem que tota la quantitat assignada constitueix escreix.

L'esponsalici o escreix es deurà quan el dot hagi estat lliurat; si ho hagués estat en part, es deurà en proporció al lliurament, llevat de si consta clarament que hom no volgué establir una tal correlació o si s'havien pactat termes per a l'efectivitat del dot, o bé si la manca de pagament d'aquest fos imputable al qui l'hauria de rebre.

Dissolt el matrimoni per mort del marit, la muller adquirirà l'usdefruit de l'esponsalici o escreix, i el conservarà encara que contregui noves núpcies; però, en aquest darrer cas, haurà d'assegurar-ne la restitució amb caució idònia. Si en morir el marit existien fills del matrimoni, correspondrà a aquests la nua propietat de l'esponsalici per parts iguals i, en llur defecte, a llurs descendents en representació dels premorts, si doncs en capítols matrimonials hom no hagués pactat que la muller el fes seu, o que el podia distribuir entre aquells i ella ho efectués. En cas de no haver-hi fills, la propietat de l'escreix serà dels hereus del marit, llevat que hom hagués estipulat que tot l'escreix o una part sigui propietat de la muller. Si manca aquest pacte, ella podrà optar entre l'usdefruit de l'esponsalici, sense fiança, i el ple domini de la meitat, adquirint la propietat de l'altra meitat els hereus del marit. Haurà de fer aquesta opció dins un any, comptat des de la dissolució del matrimoni, ben entès que, si no la fa expressament, opta per l'usdefruit. El dret d'opció no es transmet als hereus. En tot cas la muller podrà cancel·lar la hipoteca que hagués estat constituïda en garantia de l'esponsalici. Si la muller premor al marit deixant descendents del matrimoni, la nua propietat de l'esponsalici o escreix passarà a aquests en la forma prevista en el segon paràgraf d'aquest article, però no la podran reclamar fins a la mort del pare, el qual en retindrà l'usdefruit, llevat de pacte contrari. En cas de no existir fills, l'escreix restarà ineficaç, llevat d'estipulació contrària, pel sol fet de la mort de la muller.

La muller podrà exigir el lliurament de l'esponsalici o escreix ensems amb el dot, en tots els casos de restitució d'aquest. L'esponsalici o escreix donarà dret als beneficis d'opció dotal i de tenuta en iguals casos que el dot, i tindrà preferència la devolució d'aquest quan el marit no hagi deixat béns suficients.

Capítol IX Del tantumdem

Al territori de l'antic Bisbat de Girona, el marit podrà prometre a la muller donació propter nuptias o tantumdem en una quantitat igual al dot i com a garantia del mateix dot. El tantumdem podrà coexistir amb l'escreix. En defecte de pactes especials, el tantumdem donarà dret a la muller: Primer. Si el marit s'empobreix, a obtenir no solament la restitució del dot, sinó àdhuc un altre tant més, inalienable, per a aliments seus i dels seus fills. Segon. En cas de sentència de separació o divorci per causa no imputable a l'esposa, a obtenir, ultra la restitució del dot, la propietat d'altre tant. Dissolt el matrimoni per mort de la muller, el marit quedarà alliberat de fer efectiva la donació. Si premor el marit, la muller tindrà dret als béns que hagin estat objecte de la donació propter nuptias, però sense gaudir, respecte a ells, de cap dels privilegis concedits al dot i a l'esponsalici. Si quedessin fills comuns, correspondrà a la muller l'usdefruit dels béns, i als fills, per parts iguals, llevat disposició contrària, llur nua propietat. Si hom hagués pactat que el marit, en cas de sobreviure a la seva consort, lucri de tot el dot o d'una part, la muller que sobrevisqui al seu consort lucrarà, encara que no hagués estat pactat, d'altre tant de la donació propter nuptias o tantundem.

Capítol X Dels béns privatius

En règim de separació de béns són privatius tots els béns propis de cadascun dels cònjuges al temps de celebrar-se el matrimoni i els que per qualsevol títol adquireixin després de contret, posat que no formin part del dot o de les institucions dotals. En cas de dubte respecte al caràcter dels béns de la muller, hom presumirà que són parafernals. Els béns adquirits per un dels consorts durant el matrimoni l'adquisició dels quals no es pugui justificar es considerarà que pertanyen als dos consorts per meitat; però si en consta l'adquisició, es presumiran adquirits amb diner privatiu de l'adquirent.

Els cònjuges estan obligats a contribuir al sosteniment de les despeses familiars. Si manca pacte ho faran en proporció a llurs ingressos i, si aquests no són suficients, a llurs patrimonis, també proporcionalment a les respectives quanties. Es considerarà contribució a l'aixecament de les càrregues del matrimoni el treball realitzat per a la casa per qualsevol dels cònjuges. Si hi ha dot o altres béns afectes a l'aixecament de les càrregues del matrimoni, els seus fruits i les seves rendes s'aplicaran preferentment al sosteniment de les despeses familiars. Aquesta obligació cessarà quan els cònjuges visquin separats i no hi hagi fills del matrimoni.

Qualsevol dels cònjuges podrà en tot moment conferir a l'altre, expressament o tàcitament, l'administració dels seus béns privatius, i revocar, restringir o condicionar en qualsevol moment tal concessió, encara que el lliurament constés en escriptura pública. El cònjuge administrador tindrà les mateixes obligacions i responsabilitats que un mandatari, i haurà de retornar els béns privatius que administri quan sigui procedent o li sigui demanada la restitució, amb els fruits existents en aquest moment i aquells amb els quals s'hagués enriquit. Tot pacte contrari atorgat durant el matrimoni serà nul.

Capítol XI Dels règims de comunitat

Disposició general

Perquè existeixi associació a guanys cal estipular-la expressament en capítols matrimonials, regint-se pel que hi hagi pactat i, en defecte de pacte, per les normes del Codi civil.

Secció primera De l'associació a compres i millores

L'associació a compres i millores que, per raó de matrimoni, és practicada al Camp de Tarragona i a d'altres comarques, exigeix pacte exprés en capítols matrimonials. En tot allò no previst en els pactes de la seva constitució i en els articles següents, l'associació es regirà pel costum de la comarca i, en defecte d'aquest, per les disposicions del Codi civil en tant que ho permeti la seva naturalesa específica.

Cada cònjuge podrà associar el seu consort a les compres i millores que realitzi durant el matrimoni; així mateix hom podrà establir l'associació amb caràcter recíproc o associant als cònjuges llurs ascendents, els hagin o no els hagin fet heretament. Hom entendrà per compres els béns que, constant l'associació, qualsevol dels associats adquireixi a títol onerós o obtingui per la seva professió, la seva indústria o el seu treball. Seran considerades millores els augments de valor dels béns de qualsevol associat deguts a impenses útils, inversions en pagament de deutes, dots o llegítimes i redempció de censos i censals.

L'administració de l'associació a compres i millores correspondrà a l'associat indicat en els capítols. En defecte de designacions, correspondrà a tots els associats. L'administrador únic de l'associació, si s'escau, podrà, amb la seva sola intervenció, disposar a títol onerós dels béns que la constitueixin, però no fiançar a nom d'ella, si no és a profit de la família. Els deutes particulars de cada associat gravaran exclusivament la seva part.

La liquidació dels guanys de cada associat es referirà al temps de la seva mort i podrà ésser efectuada amb diners o amb altres béns de l'associació.

Secció segona Del pacte d'igualtat de béns i guanys

Al territori de l'antiga diòcesi de Girona, els cònjuges podran pactar que els productes del dot no consumits i allò que hi hagi estat adquirit amb ells sigui dividit per parts iguals entre ambdós. Serà d'aplicació a aquest pacte allò que disposa el segon paràgraf de l'article 53.

Secció tercera De l'agermanament o pacte de mig per mig

L'agermanament o pacte de mig per mig, propi de la comarca de Tortosa, haurà d'ésser convingut en capítols matrimonials, abans o després de la celebració del matrimoni, i serà incompatible amb el règim dotal. En el que no preveuen els pactes de la seva constitució, i aquesta secció, serà aplicable el costum del lloc i, en defecte d'aquest, seran aplicables les normes establertes per a l'associació a compres i millores del Camp de Tarragona, en tant que ho permeti la seva naturalesa.

La comunitat comprendrà tots els béns que tinguin els cònjuges en casar-se o en el moment de convenir el pacte d'agermanament i els que adquireixin, per qualsevol títol, mentre el matrimoni subsisteixi, i els guanys o lucres de tota mena que obtinguin durant la unió. Qualsevol dels consorts podrà sempre exigir que en la inscripció dels béns immobles o drets reals adquirits per l'altre hom faci constar, per mitjà de nota marginal, que pertanyen a l'agermanament. L'administració de la comunitat correspondrà a ambdós consorts. La liquidació de l'agermanament es farà adjudicant per meitat els béns que comprengui, entre el cònjuge supervivent i els hereus del mort.

Secció quarta Del pacte de convinença o mitja guadanyeria

La convinença o mitja guandanyeria, associació coneguda a la Vall d'Aran, requerirà pacte exprés en capítols matrimonials atorgats durant el matrimoni o abans. Els cònjuges respondran per parts iguals dels deutes derivats del règim i el govern de la casa, i dividiran, a la mort d'un d'ells dos, si no hi ha fills, els guanys i els augments. Aquest conveni podrà ésser també celebrat amb els pares del fill o de la filla, i àdhuc amb estranys, pactant que els béns guanyats i els que es guanyaran quedaran en comunitat mentre subsisteixi l'associació. Si manca pacte, i en el que no preveu aquest article, seran d'aplicació el costum de la Vall d'Aran i el capítol desè del privilegi anomenat de la querimònia.

Capítol XII De les compres amb pacte de supervivència

Els cònjuges que en règim econòmic de separació comprin béns conjuntament i per quotes iguals, podran pactar entre ells, en el mateix títol d'adquisició, que, a la mort d'un d'ells dos, el supervivent se'n faci seva la totalitat. Aquest pacte de supervivència no es podrà estipular quan els cònjuges hagin atorgat heretament a favor dels contraents o heretament pur a favor de llurs fills. En els béns comprats per ambdós cònjuges amb pacte de supervivència, l'adquisició de la participació del premort es computarà en l'herència d'aquest als efectes de càlcul de la llegítima i s'imputarà en pagament a compte de la quarta vidual.

Els béns adquirits amb aquest pacte, mentre visquin ambdós cònjuges, es regiran per les normes següents: Primera. No podran ésser alienats ni gravats si no és per acord d'ambdós. Segona. Cap dels cònjuges no podrà transmetre a tercera persona el seu dret sobre la cosa comprada. Tercera. Caldrà mantenir necessàriament la indivisió de la cosa adquirida. La renúncia als drets que sobre la cosa comprada puguin correspondre al comprador supervivent solament serà eficaç si hagués estat convinguda per ambdós cònjuges recíprocament, o quan, premort un d'ells dos, el que sobrevisqui hi renunciï. En cas de nul·litat, separació judicial o divorci, el pacte de supervivència esdevindrà ineficaç i els béns esmentats seran de titularitat d'ambdós per meitats indivises, llevat que s'estableixi una altra cosa per conveni.

Títol quart Dels heretaments

Capítol I Disposicions generals

L'heretament, institució contractual d'hereu, solament es podrà atorgar en capítols matrimonials durant el matrimoni o abans, personalment o mitjançant poder especial. Els heretaments podran ésser atorgats a favor de qualsevol dels contraents o d'ambdós; dels fills o descendents d'aquests, i dels contraents entre ells amb caràcter mutual. Podran atorgar heretament els qui tinguin la capacitat per a contraure matrimoni. Nogensmenys, per a poder ordenar heretament a favor dels contraents i convenir heretament mutual, caldrà la capacitat per a contractar i obligar-se.

En els heretaments hom podrà estipular tota mena de condicions, limitacions, substitucions, fideïcomisos i reversions lícites, així com nomenar administradors i marmessors, i confiar, en general, a d'altres persones tota mena d'encàrrecs o funcions amb la mateixa amplitud que en el testament.

L'usdefruit universal que es reservi l'heretant o adquireixi el cònjuge supervivent sobre els béns de dit heretant en virtut de l'heretament, o per pacte adjunt convingut en capítols matrimonials en què aquell hagi estat atorgat, autoritzarà l'usufructuari per a regir i governar la casa i tots els seus béns. Ultra les facultats inherents a tot usdefruit, correspondrà a l'usufructuari: Primer. Pagar els dots i les llegítimes amb els béns de l'herència, però amb el beneplàcit de l'hereu si calia alienar o adjudicar en pagament o gravar béns mobles d'especial valor o béns immobles. Segon. Realitzar millores no sumptuàries. Tercer. Alienar el mobiliari i els semovents que estimi necessari, amb l'obligació de reposar-los en la mesura que sigui possible i aconsellable. L'usufructuari haurà de: Primer. Prestar, amb càrrec a l'usdefruit, aliments a l'hereu, al seu consort i als fills de l'heretant i de l'hereu que visquin a la casa, i proporcionar a aquest dot, carrera o ofici. Segon. Consentir en el seu usdefruit les disminucions necessàries per a dotar i acomodar els susdits fills, i perquè l'hereu efectuï en els béns usufructuats les obres de conservació, encara que siguin extraordinàries, i les millores útils que cregui convenients, mentre no minvin sensiblement l'usdefruit. Tercer. Posar en coneixement de l'hereu, dins el més curt termini possible, tota usurpació o novetat danyosa contra els béns de l'herència. Quart. Defensar, a costa seva, la possessió dels béns exercitant les accions corresponents. Aquest usdefruit serà inalienable, sens perjudici que, amb el consentiment dels nous propietaris, siguin alienats béns determinats, amb subsistència de l'usdefruit sobre els béns subrogats no destinats a millorar el patrimoni o a pagar deutes i llegítimes. Solament serà embargable la part dels fruits que excedeixi el necessari per a atendre les obligacions pròpies de l'usdefruit.

L'heretament vàlid revocarà el testament, el codicil, la memòria testamentària i la donació per causa de mort anteriors al seu atorgament. Els posteriors solament seran eficaços en la mesura que permeti la reserva per a testar o els béns expressament exclosos de l'heretament. En cap cas els heretaments no quedaran sense efecte per causa de preterició ni per supervivència o supervenció de fills, sens perjudici del dret dels legitimaris a reclamar llur llegítima.

Capítol II Dels heretaments a favor dels contraents

Secció primera Disposicions generals

L'heretament a favor d'un contraent li conferirà, amb caràcter irrevocable, la qualitat d'hereu contractual de l'heretant i li transmetrà els béns que aquest li hagués donat de present. La promesa d'heretar, ordenada en capítols, tindrà força d'heretament. Si no es precisa la naturalesa d'aquest, entendrem que és simple o d'herència.

L'heretament no perdrà el seu caràcter baldament es limiti als béns presents de l'heretant o a una cosa certa i determinada. Les donacions universals atorgades en capítols a favor dels contraents produiran efecte d'heretament baldament no s'empari aquest terme. La donació serà universal quan es consigni expressament que comprèn tots els béns presents i futurs o aquells que l'heretant deixi en morir. La simple exclusió de coses concretes i determinades o de parts indivises no afectarà la universalitat de la donació. La donació en capítols matrimonials de cosa certa o determinada, o solament dels béns presents de l'heretant, sense emprar el mot heretament ni cap altre d'equivalent, tindrà la consideració de donació singular.

En els heretaments atorgats a favor d'un contraent i dels seus fills, entendrem aquests cridats, llevat de pacte contrari, com a substituts vulgars del pare o la mare, en el sentit de l'article 79. Les substitucions fideïcomissàries fetes en un heretament pels pares a favor dels fills de l'hereu contraent no aprofitaran, llevat de pacte contrari, als fills que no siguin del matrimoni en contemplació del qual s'han atorgat els capítols.

En l'heretament conjunt atorgat per marit i muller a favor d'un fill comú, llevat de pacte contrari, el cònjuge supervivent adquirirà l'usdefruit universal dels béns del premort, mentre servi viduïtat i amb rellevament de fiança.

Els heretaments a favor dels contraents s'entendran atorgats sota pacte d'unitat econòmica familiar, per virtut del qual, llevat estipulació contrària, l'heretant, l'hereu i llurs consorts respectius i fills comuns contreuen l'obligació d'unir llurs esforços sota la direcció i la lliure administració del primer i d'aportar a la comunitat familiar tots llurs ingressos i les rendes de llurs béns per a atendre millor les necessitats de la casa i les particulars dels seus membres. En virtut d'aquest pacte l'heretant haurà de mantenir l'hereu, el seu consort i els fills comuns, tant sans com malalts, proporcionant-los tot el necessari per a la vida humana, i sufragar les despeses d'educació i d'instrucció dels dits fills, segons el poder de la casa, amb que servin l'obediència i la consideració degudes i treballin tant com puguin per a utilitat de la casa i no reclamin cap dels drets que hi tinguessin. Mort l'heretant i, en defecte o per extinció de l'usdefruit universal, l'hereu quedarà subrogat en lloc seu, en igual obligació de mantenir, educar i instruir els fills de l'heretant que visquin a la casa, mentre no prenguin estat i compleixin les obligacions abans esmentades. L'hereu no quedarà rellevat de l'expressada obligació encara que ofereixi a tots l'import de les llegítimes, tret que expressament li hagués estat concedida aquesta facultat.

Mort l'heretant, el contraent a favor del qual hagi estat atorgat l'heretament serà hereu sense poder repudiar l'herència, però podrà fer ús del benefici d'inventari en el temps i en la forma previstos en aquesta Compilació; benefici que comptarà des de la mort de l'heretant. L'hereu contraent subjecte a fideïcomís no tindrà dret a la quarta trebel·liànica.

En els heretaments a favor dels contraents, la indignitat successòria només tindrà lloc per les causes previstes en els números 2n. i 3r. de l'article 756 del Codi Civil. Si l'hereu incorria en alguna de les damunt dites causes d'indignitat, l'heretant podrà revocar l'heretament, però, en cas d'existir fills del matrimoni en consideració al qual aquell hagués estat atorgat, o descendents de fills premorts el susdit heretament subsistirà a favor dels esmentats fills o descendents. L'heretant podrà elegir entre ells, mitjançant escriptura pública, que serà irrevocable, o en testament, el nou hereu, i imposar a l'elegit o els elegits les condicions, les limitacions, les substitucions i els fideïcomisos que estimi pertinents a favor dels altres fills o descendents de fills premorts de l'hereu indigne. Si l'heretant, coneixent les causes d'indignitat, moria sense haver fet revocació, entendrem que les ha remeses, i l'heretament resta subsistent. Si no les ha conegudes, aquest quedarà sense efecte respecte al fill indigne, però subsistirà a favor dels seus fills o descendents en la forma ordenada en el mateix heretament o, en defecte seu, pel que preveu l'heretament pur o preventiu ordenat per l'hereu indigne i, si manquen les dites prevencions, per parts iguals entre tots els fills, segons les normes de la representació successòria. En tots els supòsits anteriors, subsistiran els drets reconeguts en els capítols matrimonials a favor d'altres persones, àdhuc del consort de l'hereu indigne, amb la limitació prevista en el paràgraf segon de l'article 79 respecte a l'usdefruit. De tots els béns que en virtut d'aquest precepte puguin correspondre als fills de l'hereu indigne, aquest no en podrà tenir l'usdefruit ni l'administració que li pogués correspondre per raó de pàtria potestat.

En els heretaments a favor dels contraents, l'heretant, amb l'aquiescència de les persones necessàries per a la modificació dels capítols, tret de l'hereu o, si s'escau, dels fills que el substitueixin en l'heretament, podrà, quan a judici seu ho aconselli la conducta d'aquests, imposar-los, en qualsevol temps i mitjançant escriptura pública, limitacions, prohibicions de disposar, fideïcomisos i pactes reversionals, i àdhuc designar administrador dels béns heretats.

Secció segona De l'heretament simple o d'herència

L'heretament simple confereix únicament la qualitat d'hereu contractual, que serà inalienable i inembargable. L'heretant conservarà fins a la mort la propietat dels seus béns, però no en podrà disposar a títol lucratiu sinó per a fer regals mòdics i liberalitats d'ús o per a llegar allò que en l'heretament s'hagués reservat per a testar, a part la facultat de dotar i d'acomodar els fills i de disposar a favor d'aquests en els termes previstos a l'article 77. Els actes de disposició a títol onerós que dels seus béns l'heretant realitzi seran anul·lables quan siguin atorgats en frau de l'heretament, llevat que l'adquirent sigui estrany al frau. Aquesta acció i la de simulació, si s'escau, solament la podrà exercitar l'hereu o el qui ho sigui d'aquest, fins i tot en vida de l'heretant.

En la facultat d'alienar que correspon a l'heretant no s'entendran compresos, llevat de pacte exprés contrari, els contractes de renda vitalícia, emfiteusi o cens. Això no obstant, si, regint el principi d'unitat familiar, l'hereu o els seus haguessin deixat de treballar a favor de la casa, l'heretant podrà celebrar els contractes expressats en la quantitat que, atesa la seva situació personal i patrimonial, hom estimi necessària per a assegurar a ell, esposa i els fills menors d'edat o incapacitats per al treball, una renda o un cànon suficient per a viure decorosament, segons el rang social de la casa. Si manca el consentiment de l'hereu caldrà l'autorització judicial, prèvia citació, a l'efecte, de l'hereu i tots els altres interessats en l'heretament.

Els heretaments s'entendran sempre atorgats, per part de l'heretant, amb reserva de la facultat de dotar i d'acomodar els seus fills, per actes entre vius o per causa de mort, i de proporcionar-los carrera o ofici segons el poder de la casa i el costum del país si no és que a aquests fins l'heretant hagués exclòs béns de l'heretament, o assenyalat o assignat d'altres béns o diners, en el qual cas només podrà disposar d'aquests. L'hereu i els seus podran impugnar els dits actes, si els consideren atorgats amb frau o en dany de l'heretament. L'assenyalament o l'assignació a què es refereix el primer paràgraf d'aquest article no atribuirà als altres fills de l'heretant cap dret durant la vida d'aquest. Però si l'heretant moria sense haver-los atribuït els diners o la cosa assenyalada o assignada, aquests se'ls faran propis encara que excedeixin l'import d'allò que per llegítima els correspongui.

L'heretant es podrà reservar, per a disposar-ne lliurement en testament, els béns o la quantitat que en el mateix heretament s'indiquin. El tot o la part d'aquells béns de què l'heretant no hagi disposat a la seva mort, s'incorporarà a l'heretament. No caldrà aquesta reserva per a la seva validesa.

Llevat de pacte exprés contrari en el propi heretament, l'hereu, quan premori a l'heretant, transmetrà als seus fills, siguin o no siguin del matrimoni en consideració del qual hom hagi atorgat l'heretament i en la manera i forma en què siguin els seus hereus, el seu dret o qualitat d'hereu contractual. Si els fills hereus de l'hereu premort abintestat fossin diversos, l'heretant podrà elegir en escriptura pública irrevocable o en testament un d'aquests fills o descendents del fill premort, com a substitut en l'heretament. L'heretament quedarà resolt quan l'hereu premori a l'heretant sens deixar fills, o si, deixant-ne, cap d'ells no fos hereu d'aquell. Nogensmenys, llevat de pacte contrari, subsistiran els drets establerts en els mateixos capítols matrimonials a favor del consort de l'hereu premort, o d'altres persones, per bé que l'usdefruit universal que pugui correspondre a aquell sobre els béns relictes pels heretants quedarà, en morir aquests, reduït a la meitat.

Secció tercera Dels heretaments cumulatius i mixtos

En l'heretament cumulatiu o complex, l'afavorit amb ell, a més de la seva qualitat d'hereu contractual, adquirirà de present tots els béns que en aquella saó tingui l'heretant, sense altres excepcions que els béns mobles del seu ús personal o adscrits a l'explotació familiar i dels que es reservi per a disposar-ne. Aquests béns i els que en endavant obtingui l'heretant, en morir aquest els adquirirà l'hereu, de la manera establerta per a l'heretament simple. Perquè aquests darrers béns siguin adquirits per l'hereu a mesura que l'heretant els vagi aconseguint, caldrà pacte exprés. L'heretament mixt és un heretament pur amb donació singular de present. L'hereu, encara que premori a l'heretant o incorri en causa d'indignitat, transmetrà als seus successors els béns adquirits de present per l'heretament cumulatiu i mixt, llevat de pacte reversional.

En els heretaments cumulatius i en els mixtos els heretants es podran reservar drets i facultats per a ells o a favor de terceres persones sobre els béns transmesos de present. Si manquen béns suficients de lliure disposició i llevat de pacte contrari, l'heretant tindrà la facultat de gravar o vendre els béns transmesos tota vegada que calgui per a alguna de les finalitats següents i segons el poder i l'haver de la casa: a) satisfer els deutes anteriors a l'atorgament dels capítols; b) dotar o acomodar els seus fills o donar-los carrera o ofici; c) realitzar en els béns en què hom hagi reservat l'usdefruit les millores útils i les reparacions extraordinàries que judiqui oportunes; d) alimentar, en el sentit més ampli, el mateix heretant i el consort i els fills. L'heretant, per a realitzar aquests actes, haurà de recaptar l'autorització de la persona a aquest efecte designada en els capítols i, en defecte seu, la del Jutge de Primera Instància, segons el que preveu l'article 189.

L'hereu només respondrà dels deutes de l'heretant anteriors a l'heretament, amb els béns transmesos de present i tan bon punt feta l'excussió dels béns i dels drets que l'heretant s'hagués reservat. Respecte als deutes posteriors a l'heretament, l'hereu no respondrà, en vida de l'heretant, amb els béns adquirits de present en virtut del mateix heretament, ni amb els seus béns propis. Mort l'heretant, l'hereu podrà excloure de responsabilitat els susdits béns si s'acull al benefici d'inventari establert en l'article 72.

El pacte reversional produirà efectes en complir-se l'eventualitat prevista, retornant a l'heretant els béns transmesos, però sense obligació de restituir els fruits percebuts. Si no ha estat previst l'abast de la reversió, hom l'entendrà establerta per al cas que l'hereu premori a l'heretant sense deixar fills. Llevat de pacte contrari, la reversió deixarà subsistents el pacte d'unitat familiar i els usdefruits viduals estipulats a favor de l'altre contraent en els capítols, amb el rang previst en aquests, aplicant el que estableix l'article 79.

La reversió podrà ésser pactada a favor dels atorgants o de qualsevol altra persona. Quan s'ordeni a favor de persona distinta de l'atorgant, el seu consort o els hereus d'aquell tindrà la consideració de substitució fideïcomissària, però sense dret a quarta trebel·liànica. La reversió a favor de l'heretant no s'estendrà als seus hereus, si no ha estat pactat expressament. La reversió ordenada a favor dels hereus dels heretants s'entendrà atorgada a favor dels testamentaris o, si manquen aquests, dels parents que, en el moment de tenir lloc la reversió, resultarien cridats abintestat a la seva herència.

El pacte reversional no impedirà a l'hereu de reclamar la llegítima que li correspongui. Els ascendents als quals reverteixin els béns donats en virtut de la clàusula reversional no podran reclamar la llegítima sobre els de lliure disposició de l'hereu compresos en l'heretament. L'heretant podrà deixar sense efecte, en qualsevol temps, el pacte reversional. Entendrem que això ha tingut lloc si, per testament o en qualsevol altra forma autèntica, confirma com a lliure l'heretament.

Capítol III Dels heretaments a favor dels fills dels contraents

Secció primera Disposicions generals

Els heretaments que els contraents atorguin a favor de llurs fills, siguin purs, preventius o prelatius, solament produiran efecte si l'afavorit o els afavorits amb ells sobreviuen a l'heretant. Els seran aplicables les normes sobre incapacitat i indignitat per a succeir contingudes en aquesta Compilació. En cas d'imposar-se una substitució fideïcomissària regiran les normes previstes per a aquesta, àdhuc el que concerneix la quarta trebel·liànica.

Llevat de pacte contrari, en els heretaments purs i prelatius l'heretant podrà deixar als fills o descendents no afavorits, ultra la llegítima, un llegat que no excedeixi la meitat de la quota legitimària. Els efectes dels heretaments a favor dels fills s'estendran a tots els béns que l'atorgant deixi en morir, qualsevol que sigui el títol de llur adquisició. L'heretant podrà revocar els heretaments purs i prelatius per les causes i en la forma establerta pel desheretament legitimari.

Secció segona Dels heretaments purs

En els heretaments purs a favor dels fills per néixer dels contraents quedarà instituït hereu el fill que visqui en morir l'heretant i que aquest hagi designat en heretament o testament complementari. Si manca aquesta designació, quedarà instituït el fill que elegeixin després el cònjuge supervivent o els dos parents, en els supòsits regulats, respectivament, en els articles 115 i 116. Si mancava també aquesta elecció, quedarà instituït el fill que reuneixi les circumstàncies determinades en l'heretament pur. L'heretant disposarà de les facultats pròpies d'un heretament simple i, a més, les que concedeixen els preceptes de la secció primera d'aquest capítol.

Secció tercera Dels heretaments preventius i prelatius

Per mitjà de l'heretament preventiu l'heretant institueix hereu entre els seus fills nascuts o per néixer per al cas de morir sense successor universal, contractual o testamentari per qualsevol causa, fins i tot per haver estat destruïda, sense possibilitat de reconstrucció, la disposició atorgada amb posterioritat. Si l'instituït preventivament repudia l'herència, és incapaç o declarat indigne de succeir, l'heretament produirà efecte a favor del qui seguirà en la crida feta, i així successivament. Hom no obrirà la successió intestada fins a haver esgotat totes les crides.

La institució d'hereu en heretament preventiu es regirà per les normes de la institució testamentària d'hereu, però el tal heretament no podrà ésser substituït ni revocat per cap altre d'igual naturalesa. Serà directe si l'heretant designa l'instituït nominativament o mitjançant expressió de les seves circumstàncies particulars, i serà d'elecció quan confiï el nomenament al consort o als seus parents, de conformitat amb els articles 115 i 116 d'aquesta Compilació.

L'heretament prelatiu constitueix una limitació de la facultat de designar hereu que els contraents s'imposen a favor de certs fills, però sense atribuir-los dret successori directe. Les disposicions contràries a l'heretament prelatiu seran nul·les.

La prelació podrà ésser de nupcialitat, sexe, grau o estirp i, en general, qualsevol altra de lícita i honesta. Podrà també ésser positiva quan els contraents s'obliguin a instituir un fill o diversos de determinats; i negativa, quan s'obliguin a instituir tots llurs fills o els d'un determinat grup en les parts que siguin fixades. La prelació de nupcialitat serà absoluta quan els fills d'un determinat matrimoni, qualsevol que siguin llurs circumstàncies, gaudeixin del dret de preferent institució als d'un altre, i serà relativa si està subordinada a la prelació de sexe, o d'una altra circumstància. L'expressió "fills per fills i filles per filles" implicarà prelació relativa de nupcialitat.

L'heretament prelatiu de sexe o nupcialitat s'estimarà, llevat de pacte contrari, d'estirp, i, en virtut d'ell si hagués premort algun fill deixant d'altres descendents, aquests tindran el mateix dret de preferència que llur pare. Per a determinar la prelació per sexe no serà tingut en compte el dels néts, sinó el del fill premort.

L'afavorit per un heretament prelatiu podrà renunciar a la prelació, àdhuc vivint l'heretant. Aquesta renúncia produirà tots els seus efectes encara que el qui la faci premori a l'heretant, deixant fills, que, per una tal causa, haurien de succeir directament a aquest.

Capítol IV Dels heretaments mutuals

L'heretament mutual constitueix una institució contractual recíproca d'hereu entre els esposos contraents a favor del que sobrevisqui, amb els efectes de l'heretament simple. El cònjuge que premori no transmetrà als seus successors cap dret derivat de l'heretament mutual. Hom podrà pactar que l'heretament resti sense efecte si el cònjuge premort mor amb fills comuns, així com subordinar-lo a qualsevol altra condició. El cònjuge sobrevivent que quedi hereu subjecte a fideïcomís no tindrà dret a la quarta trebel·liànica.

La successió per heretament mutual restarà subjecta a allò previst en aquesta Compilació en ordre a la capacitat per a succeir, indignitat, desheretament, reserves, llegítimes i totes les altres disposicions successòries en la mesura que ho permeti llur naturalesa específica.

Llibre segon De les successions

Títol primer Disposicions generals

L'herència es defereix per testament, per contracte o per llei. La successió intestada solament podrà tenir lloc en defecte d'hereu instituït i és incompatible amb la testada i la contractual universals. Són nuls els pactes o els contractes sobre successió no oberta, llevat els que siguin admesos expressament per aquesta Compilació.

L'herència deferida, l'adquireix l'hereu amb la seva acceptació, però els efectes d'aquesta es retrotrauran al moment de la mort del causant. L'hereu que hagi acceptat solament tindrà la possessió de l'herència si l'ha presa i hom entendrà que continua del seu causant sense interrupció.

Jacent l'herència, l'hereu cridat podrà realitzar actes possessoris de conservació, vigilància i administració de l'herència, així com promoure interdictes en defensa dels béns. Aquests actes per ells sols no impliquen acceptació, tret que amb ells hom hagués pres el títol o la qualitat d'hereu. En defecte de marmessor amb facultat per a administrar i a instància de l'hereu cridat, el Jutge podrà nomenar un curador perquè representi i administri l'herència d'acord amb el que la Llei d'Enjudiciament Civil estableix sobre administració dels judicis de testamentaria. El Jutge competent per a intervenir en la designació de curador i en tots i cadascun dels altres supòsits en què aquesta Compilació exigeix la seva intervenció en matèria successòria, serà imperativament el de Primera Instància del darrer domicili del causant.

Els drets, les obligacions i les càrregues de l'herència, si els hereus són diversos, es dividiran en proporció a les respectives quotes, sense solidaritat entre ells.

Títol segon De la successió testada

Capítol I Dels testaments, els codicils i les memòries testamentàries

En els testaments davant de Notari hom observarà les formalitats exigides pel Codi Civil, llevat del que es refereix als testimonis, que seran sempre dos, sense requerir que siguin pregats ni que apreciïn la capacitat del testador, ni que en llur caràcter de testimonis instrumentals l'hagin de conèixer, però hauran de firmar. L'atorgament dels testaments en cas d'epidèmia no requerirà la unitat d'acte. En els testaments militar, marítim i l'atorgat en país estranger seran observades les formalitats exigides pel Codi Civil. Aquestes també seran aplicables al testament hològraf per bé que, en el cas que aquest contingui únicament disposicions a favor de tots els descendents del testador o a favor d'aquests i del seu cònjuge, per a deixar-li l'usdefruit, no estarà subjecte a cap termini per a la seva protocol·lització. No seran vàlids els testaments atorgats a Catalunya exclusivament davant testimonis, salvat el que disposa aquesta Compilació respecte al testament sacramental.

En localitat sense Notaria demarcada o vacant es podrà otorgar testament en forma oberta davant el Rector de la demarcació parroquial on es trobi el testador o davant qui substitueixi aquell, tot observant les restants solemnitats dels testaments oberts atorgats davant Notari. El testament es custodiarà a l'arxiu parroquial i es protocol·litzarà conformement a les regles de la legislació notarial.

Podran atorgar testament sacramental les persones que gaudeixin del veïnatge local de Barcelona mentre es trobin fora de la referida ciutat, de viatge, sempre que, en previsió de morir en una tal circumstància i amb l'intent de testar, manifestin llur darrera voluntat, de paraula o per escrit, davant dos testimonis idonis i pregats, que coneguin el testador i n'apreciïn la capacitat. Aquest testament requerirà: Primer. Que el testador mori durant l'indicat viatge o després per accident o malaltia sobrevinguts durant aquest. Segon. Que els testimonis, dins els sis mesos següents a llur arribada a Barcelona, adverin el testament en la forma que estableix l'article següent, davant l'altar de la Santa Creu, abans Sant Fèlix, de l'esglèsia dels Sants Just i Pastor de l'expressada ciutat. Tercer. Que els testimonis, en adverar-lo, estiguin contestes en el seu contingut substancial. Podran també atorgar testament sacramental, en circumstàncies anàlogues, les persones amb veïnatge local a l'antiga diòcesi de Girona, adverant-lo els testimonis davant l'altar de l'església d'aquesta ciutat en què consuetudinàriament se celebrin aquests actes.

El testament sacramental haurà d'ésser elevat a escriptura pública, i a aquest efecte, i a petició de part interessada, prèvia presentació dels certificats de l'acta de defunció del testador i del Registre General d'Actes d'Última Voluntat, el Jutge de Primera Instància instruirà l'expedient amb intervenció del Ministeri Fiscal, citació dels testimonis, del cònjuge i dels parents del testador amb dret a succeir-li abintestat i, en cas d'existir un testament anterior, de les persones afavorides per aquest. S'anunciarà per edictes la celebració de l'acte. Els testimonis, sota jurament pres pel Rector o per qui el substitueixi, manifestaran la voluntat del testador davant el Jutge, el Secretari judicial i les altres persones citades que presenciïn l'acte. Els compareixents podran interrogar els testimonis per conducte del Jutge sobre les circumstàncies de l'atorgament i el compliment dels requisits legals. El Jutge, en vista de les actuacions, decretarà, dins el cinquè dia, si és procedent la protocol·lització del testament. Quedarà sempre salvat el dret dels interessats a impugnar la resolució del Jutge en el judici corresponent.

Pel codicil l'atorgant addiciona o reforma parcialment el seu testament o, si manca aquest, dicta disposicions successòries a càrrec dels seus hereus abintestat. En codicil hom no podrà instituir hereu ni revocar la institució anteriorment atorgada, ni excloure cap hereu testamentari de la successió. Tampoc no podran establir-se substitucions llevat de les fideïcomissàries i les preventives de residu, ni desheretar legitimaris ni imposar condicios a l'hereu. En el cas que el codicil contingui institució d'hereu, els anteriorment instituïts en testament o, en llur defecte, els abintestat, tindran el caràcter d'hereus subjectes a fideïcomís pur, i el designat en codicil, el d'hereu fideïcomissari. Els codicils hauran d'ésser atorgats amb les mateixes solemnitats externes dels testaments.

El testament ineficaç valdrà com a codicil, si reuneix les condicions de tal i no és nul per preterició errònia de legitimaris.

Les memòries testamentàries signades en tots els seus fulls pel testador, que al·ludeixin a un testament anterior, valdran com a codicil, qualsevol que sigui llur forma, sempre que es demostri o reconegui en qualsevol temps llur autenticitat i reuneixin, si s'escau, els requisits formals exigits pel testador en el seu testament. Això no obstant, en les memòries testamentàries només podran ésser ordenades disposicions referents a diners que no excedeixin la vintena part del cabal relicte, i a joies, robes i parament de casa.

No podran ésser testimonis en els testaments i els codicils: 1r. els menors d'edat o incapaços per a testar; 2n. els muts i els totalment sords o cecs; 3r. els condemnats per delictes de falsificació de documents o fals testimoniatge; 4t. els afavorits pel testament o el codicil; i 5è. els parents fins a quart grau de consanguinitat o segon d'afinitat de l'hereu instituït o legatari designat i del Notari o del Rector autoritzant. Tampoc no podran ésser testimonis en els testaments o els codicils atorgats sense intervenció de Notari o de Rector, els qui no entenen l'idioma del testador, llevat que hi intervinguin intèrprets en la forma que prescriu l'article 684 del Codi Civil.

Capítol II De la institució d'hereu

El testament haurà de contenir necessàriament institució d'hereu, llevat de l'atorgat per persona subjecta al Dret especial de Tortosa. La simple utilització pel testador del nom o la qualitat d'hereu o la disposició a títol universal, baldament hom no empri aquella paraula, sempre que sigui clara la voluntat d'atribuir a l'afavorit la condició de successor en tot el seu dret o en una part d'ell, implicarà institució d'hereu.

L'hereu o els hereus instituïts solament en cosa certa, quan concorrin amb hereu o hereus instituïts sense aquesta assignació, en seran simples legataris. Però si l'hereu únic o tots els hereus instituïts ho són en cosa certa, en seran estimats prelegataris i, exclusió feta de la cosa o de les coses certes, tindran el caràcter d'hereus universals per parts iguals si són més d'un. L'hereu instituït solament en usdefruit s'equipara a l'hereu instituït en cosa certa. Si no concorre amb hereu universal, encara que fos perquè aquest no arribés a ésser-ho, l'instituït en usdefruit serà hereu universal; però si concorre amb ell o aquest arribava a ésser-ho, l'hereu instituït en usdefruit serà legatari.

El qui és hereu ho és sempre i, en conseqüència, es tindran per no posats en la institució d'hereu la condició resolutòria i els termes suspensiu i resolutori. L'instituït hereu sota condició suspensiva que, complerta aquesta, accepti l'herència, l'adquirirà amb efecte retroactiu al temps de la mort del testador. El terme incert implica, en els testaments, condició, llevat que hom pugui col·legir la voluntat contrària del testador. L'incompliment del mode imposat a la institució d'hereu mai no podrà donar lloc a la resolució d'aquella, sens perjudici que, en el dit supòsit, el testador pugui gravar-lo de substitució fideïcomissària o establir d'altres prevencions.

Llevat que aparegui ésser una altra la voluntat del testador, l'hereu instituït en usdefruit que no hagi de considerarse legatari, així com l'hereu instituït vitalíciament, tindran el caràcter d'hereus fiduciaris, si per a després de llur mort hi ha instituït un altre hereu, el qual tindrà el caràcter d'hereu substitut fideïcomissàri condicional. Si el testador no hagués nomenat hereu posterior o si el designat no arribés a ésser-ho, els hereus instituïts en usdefruit o vitalíciament seran hereus universals, purs i lliures.

Instituïts hereus una persona determinada i els seus fills, aquests s'entendran cridats com a substituts vulgars, llevat de voluntat distinta del testador. Quan els hereus instituïts són cridats, uns individualment i d'altres col·lectivament, hom entendrà atribuïda conjuntament a aquests darrers una part igual a la de cadascun dels designats en forma individual, llevat que resulti ésser una altra la voluntat del testador. En cas d'ésser assenyalades quotes a uns i no a d'altres, correspondrà a aquests darrers la porció sobrant de l'herència per parts iguals; en cas de no quedar porció sobrant, hom considerarà l'herència dividida en un nombre de quotes doble que l'assignat determinadament pel testador, i la resta correspondrà als hereus instituïts sense assignació de quota; si així i tot, no quedava resta d'herència, aquesta serà considerada dividida en triple nombre de quotes, i així successivament.

Llevat que aparegui ésser una altra la voluntat del testador, si aquest cridava els seus hereus i legataris o llurs substituts sense designació de noms i mitjançant l'expressió "fills", s'entendran inclosos en aquesta denominació tots els fills matrimonials, no matrimonials i adoptats en forma plena, homes o dones, així com els néts i descendents els pares respectius dels quals haguessin mort abans de la delació, excloent el grau més pròxim al més remot i entrant per estirps els de grau següent en lloc dels de grau anterior. Si el testador institueix hereus genèricament els fills o descendents d'una altra persona, no seran eficaces les crides d'aquells que, al temps que es defereixi l'herència, no hagin nascut ni es trobin concebuts. Això no obstant, quan el testador hagués llegat l'usdefruit universal a favor d'algun ascendent dels dits fills o descendents, s'entendran cridats els nascuts o concebuts en extingir-se per causa distinta de la renúncia, l'usdefruit o el darrer dels usdefruits successius. Els no concebuts seran representats per un curador designat pel testador, amb facultats de disposició i administració; en defecte d'ell, ho serà el mateix legatari d'usdefruit universal. El curador haurà d'actuar d'acord amb els fills o els descendents nascuts o llurs representants legals.

El cònjuge podrà instituir hereu el fill que el seu consort supervivent elegeixi entre els fills comuns, o instituir aquests en les parts iguals o desiguals que el cònjuge supervivent estimi convenient. En allò no previst pel testador o el costum regiran les normes següents: Primera. L'elecció o la distribució haurà d'ésser feta entre els dits fills i els descendents d'aquests que, a la saó, haguessin mort, encara que haguessin sobreviscut al testador, amb facultat, en cas de distribució, per a limitar a un o més fills la institució d'hereu i reduir els altres a la condició de legataris o legitimaris. El consort podrà imposar sempre les condicions, les limitacions de disposar i les substitucions àdhuc fideïcomissàries i preventives de residu que estimi oportunes, posat que els afavorits siguin fills o descendents del testador i no contradiguin les disposades per aquest. Segona. L'elecció o la distribució s'haurà d'efectuar expressant que hom fa ús d'una tal facultat i només es podrà fer en testament, heretament o escriptura pública; en aquests dos darrers casos serà irrevocable. Tercera. L'herència no serà deferida fins que quedi efectuada l'elecció o la distribució, però, abans d'elles, el cònjuge supèrstite podrà fixar i pagar les llegítimes i els llegats. Si el cònjuge supervivent moria sense haver fet l'elecció o la distribució, o renunciava en escriptura pública a la facultat d'efectuar-les, s'aplicarà, si s'escau, el que disposa l'article següent i, si no s'escau, l'herència serà deferida als fills per parts iguals, entrant en lloc del mort els seus descendents per estirps i, si manquen aquests, el mort solament adquirirà la llegítima. Mentre hom no defereixi l'herència, aquesta restarà sota la curatela de la persona o les persones que a aquest efecte el testador hagi designat amb les facultats que aquest els hagi concedit i, en defecte d'elles, amb les pròpies del curador a què es refereix l'article 114. Si falta la designació del testador, exercirà la curatela el cònjuge supervivent, el qual tindrà la lliure administració de l'herència i plenes facultats dispositives sobre els béns hereditaris, per a llur inversió en d'altres béns que quedaran subrogats, així com per a satisfer necessitats de l'herència i atendre la subsistència del cònjuge, dels fills i dels descendents, i pagar deutes, càrregues i llegítimes, amb les limitacions establertes pel testador. Quedaran incorporats a l'herència els fruits i les rendes no consumits en les expressades atencions.

Les persones amb veïnatge local a poblacions del Pallars Sobirà o a d'altres comarques on regeixi el costum de poder el testador instituir hereu aquell dels seus fills que elegeixin els dos parents més pròxims, sense individualitzar-los, aquests podran designar hereu de conformitat amb el que ha estat previst pel testador o pel costum, i supletòriament d'acord amb les regles següents: Primera. Aquesta facultat d'elecció correspondrà als dos parents consanguinis, d'un o altre sexe, de reconeguda moralitat i bona fama, que, al temps d'exercitar-la, gaudeixin de plena capacitat per a disposar, no hagin renunciat a una tal facultat i pertanyin l'un a la línia paterna i l'altre a la materna i, dins cadascuna d'elles, el de parentiu més pròxim en relació amb els fills o descendents i amb preferència el de més edat. Segona. L'elecció haurà de recaure en un dels fills o descendents del causant que els dos parents estimin que és el més apte per a regir la casa, sense que li puguin ésser imposats gravàmens ni limitacions de cap mena, llevat que el causant ho hagi autoritzat, però s'hauran d'aplicar les prelacions que resultin del testament o de capítols matrimonials del causant. Si manca la disposició contrària d'aquest, únicament en el cas que tots els fills hagin mort, repudiat o que siguin incapaços, indignes o no idonis per a succeir, podrà ésser elegit un dels fills d'aquests en lloc dels pares. Tercera. Ambdós parents efectuaran l'elecció personalment sense que calgui fer-la en un mateix acte. Quarta. L'elecció haurà d'ésser feta necessàriament en escriptura pública i no en testament; serà irrevocable, però es podrà reiterar sempre que l'elegit no vulgui o no pugui ésser hereu, àdhuc en el cas en què la designació anterior hagués estat feta pel cònjuge supèrstite. En cas de divergència podran delegar a un tercer l'elecció entre els dos fills o descendents que hagin designat. Cinquena. L'herència no serà deferida fins que quedi efectuada l'elecció. Mentrestant serà d'aplicació el que disposa la regla tercera de l'article anterior, en allò que sigui procedent.

La prohibició o limitació de disposar, solament serà eficaç si és temporal i respon a una raó lícita o al designi de beneficiar o tutelar algú, encara que sigui l'afectat per la prohibició; altrament constituirà mera recomanació. Si la prohibició o la limitació de disposar s'haguessin imposat per tal que els béns facin trànsit a una altra persona, hom considerarà establerta substitució fideïcomissària. La prohibició o limitació de disposar no podrà excedir els límits establerts per a la substitució fideïcomissària. Les prohibicions o limitacions de disposar implicaran una minva de la facultat dispositiva dels béns, llevat que sigui una altra la voluntat del testador. Si la prohibició estava condicionada a l'autorització d'una persona, hom s'atindrà al que disposa el paràgraf segon, apartat primer, de l'article 211.

Capítol III Dels hereus i legataris de confiança

El testador podrà instituir o designar hereus o legataris de confiança persones individuals perquè donin als béns la destinació que els hagi encomanat confidencialment, de paraula o per escrit. Aquestes persones podran ésser facultades pel testador perquè en cas que morís alguna d'elles abans de la total revelació o del compliment de la confiança, elegeixin qui la substitueixi, sense que això impliqui cap nova institució o designació, sinó una mera subrogació en el càrrec. Tret d'una disposició testamentària en contra, els hereus o legataris de confiança actuaran per majoria, però si en quedava un de sol, aquest podrà actuar per ell mateix.

Els hereus de confiança hauran de prendre inventari de l'herència dins un any, a comptar des de la delació de l'herència o del llegat, sota pèrdua de la remuneració corresponent. Tant els hereus com els legataris de confiança tindran dret a rescabalar-se de les despeses i dels desembossaments pel compliment de llur comesa i a percebre la remuneració que els hagués assignat el testador o, en defecte seu i entre tots, la del deu per cent del valor de l'herència o del llegat objecte de la confiança i dels fruits o de les rendes líquids, mentre duri llur administració. No s'imputaran en pagament de la dita remuneració els llegats a favor dels hereus i legataris de confiança, llevat que el testador ho ordeni altrament.

El testador que ordeni herència o llegat de confiança podrà prohibir-ne la revelació. Si manca prohibició els hereus o legataris podran mantenir reservada la confiança o bé revelar-la en escriptura pública o protocol·litzant les instruccions del testador escrites de la seva mà. Sempre prevaldran aquestes; si no n'hi ha, hom s'atindrà al que adveri la majoria. Es considerarà que la confiança revelada forma part del testament, i no es podrà revocar ni alterar; però sí, en canvi, podrà ésser objecte d'aclariment.

Els hereus i legataris de confiança, mentre no la revelin o compleixin, tindran la consideració d'hereus o legataris, amb facultats dispositives per actes entre vius, salvant les limitacions que els imposi el testament, però no podran fer definitivament propis els béns de l'herència o llegat ni llurs subrogats, que quedaran enterament separats de llurs béns propis. Una vegada revelada la confiança, i posat que el testador no disposi cap altra cosa, els hereus i legataris de confiança tindran, respectivament, la consideració de marmessors universals o particulars.

Capítol IV De la llegítima

Secció primera Disposicions generals

La llegítima confereix per ministeri de la llei a determinades persones el dret a obtenir en la successió del causant un valor patrimonial que aquest els podrà atribuir a títol d'institució hereditària, llegat, donació o de qualsevol altra manera.

La llegítima no deferida no podrà ésser objecte d'embargament o execució per deutes dels presumptes legitimaris, ni de pacte o renúncia, llevat el que disposa l'article 145. Hom presumirà acceptada la llegítima mentre no sigui renunciada purament o simplement.

Secció segona Dels legitimaris i de la determinació de la llegítima

Són legitimaris els fills matrimonials, no matrimonials i adoptats en forma plena, per parts iguals, essent representats els premorts per llurs respectius descendents, per estirps.

En cas de no morir el causant sense fills ni descendents amb dret a llegítima, seran legitimaris els pares i ascendents. Els pares ho seran per meitat i, si un d'ells hagués premort, serà únic legitimari el supervivent. Si ambdós haguessin premort, ho seran els ascendents de grau més pròxim, per una meitat en la línia paterna i per una altra meitat en la materna, i per parts iguals entre els de cada línia; si de cas fossin de diferent grau, solament seran legitimaris els de grau més pròxim d'una o de l'altra línia.

En la successió dels fills no matrimonials morts sense descendència, seran legitimaris els pares en la forma indicada a l'article anterior. En defecte de pares, són legitimaris els ascendents només si els han donat continuadament el tracte familiar de descendents.

En la successió dels fills adoptats en forma plena, són també legitimaris els pares adoptants o els ascendents d'aquests, en les circumstàncies indicades a l'article anterior.

En l'adopció en forma plena, els adoptats i els seus descendents no tenen dret a la llegítima en la successió dels seus pares i ascendents per naturalesa, els quals també resten exclosos en la llegítima d'aquells. Se n'exceptua el cas que un consort adopti plenament el fill per naturalesa de l'altre consort, el qual tindrà, com l'adoptant, dret a la llegítima, i també en tindran, si fos el cas, els ascendents d'aquell consort. Igualment, en aquest supòsit, el fill adoptat en forma plena i els seus descendents seran legitimaris com a tals en la successió del seu pare o de la seva mare casats amb l'adoptant, i en la dels descendents per naturalesa d'aquests.

La quantia de la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d'aplicar les regles següents: Hom partirà del valor que els béns de l'herència tenien el temps de la mort del causant, amb deducció dels seus deutes i de les despeses de la seva darrera malaltia, de l'enterrament i el funeral. A aquest valor líquid serà afegit el dels béns que hagin estat donats pel causant, sense altra excepció que les donacions, liberalitats i expenses a què es refereix l'article 1.041 del Codi civil, les efectuades de conformitat amb l'ús, l'esponsalici o escreix i la soldada. El valor dels béns objecte de les dites donacions o liberalitats serà el que tenien al temps de morir el causant, prèvia deducció de les millores útils costejades pel donatari en els béns donats i de l'import de les despeses extraordinàries de conservació o reparació que ell hagi sufragat no causades per culpa seva. Hom afegirà al valor dels béns l'estimació dels deterioraments ocasionats per culpa del donatari que n'haguessin minvat el valor. Si el donatari hagués alienat els béns donats, hom prendrà com a valor el que tenien en el moment de llur alienació. Dels béns que haguessin deperit per culpa del donatari, solament en serà computat el valor al temps en què es produí llur destrucció. Tots els legitimaris detrauran la llegítima d'una única quarta.

Per a determinar la llegítima individual entre diversos legitimaris fa nombre el que sigui hereu, així com el legitimari que l'hagi renunciada, el que hagi estat desheretat justament i el declarat indigne de succeir al causant, sens perjudici que els fills o descendents del desheretat o declarat indigne, que sigui fill del causant, tinguin el dret que els atribueixen els article 761 i 857 del Codi civil.

Secció tercera De l'atribució, la imputació, la percepció i el pagament de la llegítima

La institució d'hereu i el llegat a favor de qui resulti ésser legitimari implicaran atribució de la llegítima, baldament no s'expressi així, i s'imputaran a ella tota vegada que el causant no disposi cap altra cosa, encara que el legitimari repudiï l'herència o renunciï el llegat. El llegat disposat en concepte de llegítima o imputable a ella, que no sigui llegat simple de llegítima, haurà de consistir en béns d'exclusiva, plena i lliure propietat, llevat el cas de no haver-n'hi en l'herència, sense comptar a aquest sol objecte els béns mobles d'ús domèstic. L'incompliment d'aquest precepte facultarà el legitimari per a optar entre admetre simplement el llegat o renunciar-lo, tot exigint allò que per llegítima li correspongui. El llegat en concepte de llegítima o imputable a ella podrà ésser en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o de cosa aliena. També podrà consistir en un llegat simple de llegítima, que hom entendrà ordenat quan el causant expressi que llega o deixa al legitimari "allò que per llegítima li correspongui", o empri expressions anàlogues, baldament en lloc de la paraula llegat usi un altre terme equivalent.

Serà imputat a la llegítima dels fills o descendents allò que a llur favor hagi disposat el causant per dot o donació matrimonial, i a la de qualsevol legitimari les donacions per causa de mort a llur favor atorgades pel causant. En ambdós casos s'exceptuaran de la imputació tals donacions quan hom hi disposi el contrari o així ho ordeni el causant en testament o codicil. També seran imputables a la llegítima les altres donacions entre vius atorgades pel donant amb la prevenció expressa que siguin imputables a ella o que serveixin de pagament o de bestreta a compte de la llegítima i també allò que el letitimari hagi rebut en el cas previst en el paràgraf primer de l'article 145. En la imputació de totes aquestes donacions serà aplicable el que disposa el segon paràgraf de l'article 129.

El causant no podrà imposar sobre la llegítima condicions, termes, modes, usdefruits, fideïcomisos ni altres limitacions o càrregues, i si les imposava, seran tingudes com a no posades. Això no obstant, la disposició per causa de mort atorgada en concepte de llegítima i per un valor superior a aquesta amb la prevenció expressa que si el legitimari no accepta les dites limitacions el seu dret es reduirà estrictament a la llegítima, facultarà aquell per a optar entre acceptar l'esmentada disposició amb les limitacions o càrregues referides, o fer seva solament la llegítima lliure d'aquestes. L'acceptació de la disposició inclou la de les càrregues o limitacions imposades.

Tota vegada que en capítols matrimonials l'heretant assenyali o assigni, en concepte de llegítima, dot o dotació, una quantitat o uns béns determinats per a algun dels seus fills o descendents legitimaris, la dita quantitat o els dits béns s'imputaran a la llegítima respectiva. Seran aplicables a aquests assenyalaments o assignacions les normes de la imputació legitimària o de llegats, però si es feien efectives en vida de l'heretant, s'imputaran com a donacions dotals.

S'imputarà a la llegítima que en l'herència dels avis correspongui als néts, tot allò que hagin rebut llurs pares premorts i que per algun concepte fos imputable a la llegítima, si aquests haguessin estat legitimaris.

La institució d'hereu, el llegat, la donació i l'assenyalament o assignació en concepte de llegítima o imputable a ella no privaran els afavorits de llur qualitat de legitimaris, però únicament quant a l'import d'allò que per llegítima els correspongui, fent seu l'excés com a mera liberalitat. Si allò que hagués rebut per tals conceptes fos inferior a la llegítima corresponent, el legitimari podrà exigir-ne el suplement, excepte si, després de deferida aquella, s'hagués donat per totalment pagat de la seva llegítima o hagués renunciat expressament al seu dret al suplement.

La llegítima o el seu suplement es podran pagar en diners o en béns de l'herència, a elecció de l'hereu que hagi de satisfer una cosa o l'altra, sempre que no hagi correspost als legitimaris de percebre-les per via d'institució, de llegat, d'assenyalament o d'assignació de cosa específica o donació. Començat el pagament en diners o en béns, el legitimari podrà exigir la resta en la mateixa forma inicial. L'hereu, les persones facultades per a efectuar la partició, per a distribuir l'herència i per a assenyalar i pagar llegítimes, podran optar pel pagament en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència. Si optaven pel pagament en béns i el legitimari no es conformava amb els que aquell hagi assenyalat, decidirà el Jutge competent, en acte de jurisdicció voluntària.

Els béns de l'herència que serveixin com a pagament o percepció de la llegítima s'estimaran per llur valor al temps d'efectuar-se d'una altra manera fefaent la designació o l'adjudicació. Les despeses que ocasioni el pagament o el lliurament de la llegítima aniran a càrrec de l'herència.

La llegítima reportarà l'interès legal des de la mort del causant, baldament el pagament s'efectuï en béns hereditaris; també el reportarà el seu suplement des que sigui reclamat judicialment. En el llegat, en l'assenyalament o en l'assignació d'una cosa específica hereditària en concepte de llegítima o imputable a ella, el legitimari afavorit farà seus, en lloc d'interessos, els fruits o les rendes que la cosa produeixi a partir de la mort del causant. Mentre el legitimari visqui a la casa i en companyia de l'hereu o de l'usufructuari universal de l'herència i a les seves expenses, la llegítima encara no satisfeta no reportarà interessos.

Tots els béns de l'herència són afectes al pagament de la llegítima llevat del que disposa la Llei Hipotecària. En conseqüència, correspondrà al legitimari l'acció real per a reclamar la llegítima, sens perjudici de les altres accions que li competeixin en cada cas. El suplement de llegítima solament confereix al legitimari acció personal per a exigir-lo. El dret a la llegítima no autoritza a promoure el judici de testamentària, però el legitimari podrà demanar que sigui anotada preventivament en el Registre de la Propietat la demanda en què reclami la llegítima o el seu suplement.

Secció quarta De la preterició i la inoficiositat

És preterit el legitimari que no hagi estat esmentat en el testament del seu causant, sense que abans o després aquest li hagi atorgat donació en concepte de llegítima o imputable a ella. També hi ha preterició quan, malgrat ésser mencionat, el causant no li faci, en el mateix testament, alguna atribució en concepte de llegítima o imputable a ella, o no el deshereti, encara que sigui injustament. La preterició del legitimari no donarà lloc a la nul·litat del testament; però al preterit li quedarà salvat el dret a exigir allò que per llegítima li correspongui. Nogensmenys, la preterició del legitimari que sigui fill o descendent del testador que hagi nascut o hagi arribat a ésser legitimari, després d'atorgat el testament, o l'existència del qual el causant ignorava en testar, constituirà preterició errònia i conferirà el legitimari preterit acció per a obtenir la nul·litat total del testament, llevat que els instituts hereus fossin el cònjuge o descendents del testador, en els quals casos els preterits erròniament només podran reclamar la llegítima. Si, mort el testador, es declarés judicialment que una persona és descendent del causant, aquesta, si resultés preterida, podrà reclamar solament la llegítima. El descendent del causant que resulti ésser legitimari per dret de representació i resulti preterit segons les normes anteriors, no tindrà dret a exercitar l'acció per preterició errònia, si no l'hagués pogut exercitar el seu representat, si aquest hagués sobreviscut al causant. El desheretament injust, o sia, el fet sense expressió de causa o per causa, la certesa de la qual, si fos contradita, no fos provada, o que no sigui cap de les assenyalades per la llei, produirà els mateixos efectes previstos en el paràgraf segon d'aquest article.

Si amb el valor de l'actiu hereditari líquid no quedessin a l'hereu béns relictes suficients per al pagament de les llegítimes, dels llegats en concepte de tals o imputables a aquelles, dels suplements, i per a retenir la pròpia llegítima sens detriment, els llegats a favor d'estranys i àdhuc dels mateixos legitimaris en la part que excedeix llur llegítima podran ésser reduïts per inoficiosos o bé suprimits per tal de deixar salva aquesta. A aquest efecte tindran la consideració de llegats les donacions per causa de mort i les assignacions o els assenyalaments no fets efectius en vida de l'heretant. Si, efectuada la reducció o supressió, el passiu superava l'actiu hereditari, o si aquest era encara insuficient, podran també ésser reduïdes o suprimides les donacions computables per al càlcul de la llegítima atorgades pel causant a favor d'estranys i àdhuc de legitimaris en la part no imputable a ella. La reducció de llegats i d'altres atribucions per causa de mort es farà en proporció a llur valor, respectant les preferències de pagament disposades pel causant. La reducció o supressió de donacions començarà per la més recent, i així successivament per ordre invers de data, i seran reduïdes a prorrata, si aquesta fos indeterminada. El causant no podrà alterar l'ordre de prelació en la reducció de donacions ni disposar que siguin reduïdes abans que els llegats. El legatari o donatari afectat per la inoficiositat podrà evitar la pèrdua de la totalitat o d'una part de la cosa llegada o donada, abonant als legitimaris, en diners, l'import del que hagin de percebre.

L'acció per inoficiositat de llegats i d'altres disposicions per causa de mort correspondrà solament als legitimaris i a llurs hereus i a l'hereu del causant quan no hagi acceptat l'herència a benefici d'inventari; l'acció per inoficiositat de donacions únicament podrà ésser exercitada pels legitimaris i llurs hereus. Ambdues accions seran irrenunciables en vida del causant. Els creditors del causant no es podran beneficiar de la reducció o supressió de donacions per inoficiositat, sens perjudici de procedir contra l'hereu que no hagi acceptat l'herència a benefici d'inventari i que resulti ésser l'afavorit per la reducció o supressió.

Secció Cinquena De l'extinció de la llegítima

La renúncia pura i simple de la llegítima, el desheretament just, la declaració d'indignitat per a succeir i la prescripció extingeixen la respectiva llegítima individual. Els mateixos actes en relació amb l'únic o amb tots els legitimaris l'extingeixen totalment. En tots aquests casos la llegítima serà absorbida per l'herència sense que mai acreixi la dels altres legitimaris, sens perjudici del que disposa l'article 130.

És nul·la tota renúncia de llegítima no deferida, així com tot pacte o contracte de transacció o d'una altra índole sobre ella, àdhuc l'atorgat a favor del futur causant per un legitimari que, pel fet d'haver rebut d'aquell béns o diners en pagament anticipat de llegítima o en un altre concepte, promet no demanar o reclamar res més per llegítima o pel seu suplement. Això no obstant, serà lícit: Primer. El pacte de supervivència efectuat entre consorts en capítols matrimonials, pel qual el qui sobrevisqui d'ells dos renuncia a la llegítima que li podria correspondre, segons el que preveu la regla segona de l'article 251. Segon. El pacte entre ascendents i descendents, en escriptura de capítols matrimonials o de constitució dotal, pel qual el descendent que rebi i es declari content, del seu ascendent béns o diners en pagament de la llegítima futura, renuncia al possible suplement. Això no obstant, aquesta renúncia serà rescindible per lesió en més de la meitat del seu just valor a partir del seu atorgament, atès l'import a què ascendiria la llegítima del renunciant en l'expressada data. Tercer. Els assenyalaments o les assignacions a què es refereix l'article 134.

L'acció per a exigir la llegítima i el seu suplement prescriurà al cap de trenta anys a partir de la mort del causant. Aquest temps no correrà respecte al legitimari en tant que visqui a la casa i en companyia de l'hereu o de l'usufructuari universal de l'herència; però si moria en aquesta situació havent transcorregut el temps per a la prescripció de la llegítima, aquesta serà considerada prescrita, mentre no l'hagués reclamada judicialment o extrajudicialment ni l'esmentés en el seu testament o codicil. L'acció per a demanar la nul·litat del testament per causa de preterició errònia o la reducció o supressió de dots i de donacions inoficioses, prescriurà al cap de cinc anys a comptar de la mort del causant.

Capítol V De la quarta vidual

Tindrà dret a reclamar la quarta vidual el consort sobrevivent que amb els seus béns propis, units als que li puguin correspondre en l'herència del premort, encara que no els exigeixi o els renunciï, no tingui, en morir aquest, mitjans econòmics suficients per a la seva còngrua sustentació, atès el nivell de vida que havien mantingut els consorts i el patrimoni relicte. Sempre que sigui procedent la quarta vidual, s'imputaran a ella, a l'efecte de la seva disminució, els béns o drets expressats.

No tindrà dret a la quarta vidual: Primer. El consort que per culpa seva es trobi separat de l'altre, baldament no hi mitjancés sentència ferma. Si en morir aquest hi hagués pendent demanda de separació, de divorci o de nul·litat del matrimoni, els hereus podran prosseguir el plet als efectes de la privació de la quarta vidual. Segon. El consort que sigui declarat indigne de succeir al consort premort. Tercer. En el Dret especial de Tortosa, la vídua a la qual el marit hagi atribuït escreix o una altra donació nupcial.

La quarta vidual consisteix en la quarta part de l'herència líquida del consort premort. Això no obstant, si aquest deixava quatre o més fills, consistirà en una porció igual a la que, si el premort moria intestat, hauria correspost a cadascun dels seus fills. En cas d'existir fills comuns, el consort sobrevivent únicament tindrà l'usdefruit de la quarta vidual, i la nua propietat restarà integrada a l'herència.

Per a la fixació de la quarta vidual hom s'atindrà al valor dels béns de l'herència al temps de determinar-la, deduïdes les despeses de darrera malaltia, enterrament i funeral del premort i els deutes hereditaris. El sobrevivent podrà demanar la reducció o la invalidació de les donacions entre vius atorgades pel consort difunt quan el designi del donant hagués estat de defraudar la quarta vidual. Seran aplicables a la quarta vidual, en tant que ho consenti llur pròpia naturalesa, les regles de la quarta falcídia, sense prèvia deducció de llegítimes ni obligació de formar inventari.

La quarta vidual no confereix al consort sobrevivent la qualitat d'hereu del premort, ni el dret d'acréixer en la successió d'aquest; únicament li atribueix l'acció per a exigir a l'hereu que li adjudiqui en propietat o en usdefruit, segons sigui procedent, béns hereditaris o llur equivalència en diners en la forma establerta per al pagament de la quarta trebel·liànica en la seva modalitat de reclamació. El consort sobrevivent podrà exigir la part proporcional de fruits i rendes de l'herència percebuts des del dia de la defunció del consort o el seu valor en diners, llevat els corresponents a l'any de plor.

El consort sobrevivent perd el dret a la quarta vidual: Primer. Si contreu nou matrimoni abans de reclamar-la. Segon. Si viu maritalment amb una altra persona. Tercer. Si abandona i negligeix greument els fills comuns menors d'edat. En els dos darrers casos el consort sobrevivent no haurà de restituir els fruits percebuts.

El dret a la quarta vidual solament serà renunciable després de la mort del consort. L'acció per a reclamar la quarta vidual és de mena personal, no es transmet als hereus del cònjuge sobrevivent que hagi mort sense haver-la exercitada i caduca al cap de cinc anys a comptar des de la defunció del consort. El sobrevivent podrà demanar l'anotació preventiva del seu dret conformement a la Llei Hipotecària.

En les declaracions judicials d'hereus abinstestat no es formularan reserves ni salvedats dels drets que la llei atribueixi a qualsevol dels cònjuges en la successió de l'altre, i en cas de consignar-se es tindran com a no formulades.

Capítol VI De la substitució vulgar, pupil·lar i exemplar

La substitució vulgar podrà ésser expressa o tàcita. Salvant voluntat contrària del testador, la substitució vulgar disposada per al cas de premoriència de l'hereu instituït s'estendrà a tots els casos en què aquest no pugui o no vulgui ésser hereu. Les substitucions pupil·lar i fideïcomissària enclouen sempre la vulgar tàcita; però quant a la primera, solament respecte als béns procedents de l'herència del substituent.

El pare o la mare, mentre exerceixin la pàtria potestat sobre llur fill impúber, podran substituir-lo pupil·larment, en el testament que atorguin per a llur pròpia herència, en previsió que mori abans d'arribar a la pubertat. També podran substituir llur fill concebut que al temps de néixer hagi de quedar sota llur pàtria potestat. A tots els efectes d'aquesta Compilació serà considerat impúber el menor de catorze anys d'ambdós sexes.

En la substitució pupil·lar el substitut tindrà aquest caràcter respecte als béns que, subsistint en morir l'impúber, hagi adquirit aquest per herència o llegat del pare o de la mare que disposà la substitució, i el d'hereu de l'impúber en l'herència relicta per aquest, sense que sobre ella puguin els pares imposar en llur testament limitacions ni càrregues. Si el pare i la mare ordenen substitució pupil·lar, subsistiran ambdues respecte a llurs propis béns, però respecte als del pupil valdrà solament l'ordenada per l'últim que mori.

El pare solament podrà designar com a substitut pupil·lar en els béns de l'impúber procedents de la successió de la mare, si aquesta no ho hagués fet, algun o alguns dels germans materns de l'impúber i, en defecte d'ells, altres parents materns d'aquest dintre del quart grau; per manca d'uns i altres i quant als altres béns, la designació de substitut pupil·lar podrà recaure en qualsevol persona capaç per a succeir. Aquesta norma és d'aplicació recíproca quant als béns de procedència paterna en la substitució pupil·lar ordenada per la mare. En cas de no complir el pare o la mare el que disposa aquest article, seran considerats cridats com a substituts pupil·lars els expressats germans o parents per l'ordre de la successió intestada.

La substitució vulgar expressa, si l'instituït és impúber, comprendrà la pupil·lar tàcita respecte als béns de l'herència relicta pel substituent, llevat en el cas d'haver estat substituïts recíprocament dos germans, l'un púber i l'altre impúber; tot això tret de disposició contrària del testador.

La substitució exemplar solament podrà ésser ordenada per ascendents de l'incapacitat que sigui legitimari d'aquests, i comprendrà, ultra els béns del testador, els de l'incapacitat que no hagi atorgat testament ni heretament universal. La validesa d'aquesta substitució requereix que l'ascendent deixi al substituït la llegítima que li correspongui i que la incapacitat mental sigui declarada judicialment en vida de l'ascendent, baldament sigui després d'haver estat disposada la substitució. La substitució exemplar ha d'ésser ordenada a favor de descendents de l'incapaç; en llur defecte, a favor de descendents del testador, i si manquen uns i altres, a favor de qualsevol persona capaç per a succeir. Si diversos ascendents substitueixen exemplarment el mateix descendent, prevaldrà la substitució disposada per l'ascendent mort de grau més pròxim, i si aquests són del mateix grau, succeiran en la mateixa herència de l'incapaç tots els substituts exemplars designats, en les quotes que resultin d'aplicar als respectius ascendents les normes de l'ordre successori intestat a favor d'aquests. En tot cas, els béns procedents de cadascuna de les herències dels ascendents que hagin disposat la substitució correspondran al substitut exemplar respectivament designat.

La substitució exemplar quedarà sense efecte en cessar realment l'estat d'incapacitat del substituït, encara que després no atorgui testament, i també si el substitut premor al testador o a l'incapaç o aquest a l'ascendent. En cas de diversos ascendents aquesta norma s'aplicarà en relació amb la respectiva substitució exemplar. El que hi ha disposat per a la substitució pupil·lar serà aplicable a l'exemplar en la mesura que ho permeti la seva naturalesa. Els legitimaris de l'impúber o de l'incapaç únicament tindran dret a la llegítima en la pròpia herència d'aquest. En formarà part la llegítima que a l'impúber o incapaç correspongui en les successions en les quals hagi estat disposada la substitució.

Capítol VII Dels fideïcomisos

Secció primera Dels fideïcomisos en general, i de llurs classes i llur interpretació

Els fideïcomisos podran ésser disposats no solament en testament i en codicil, sinó també en heretament i en donació entre vius o per causa de mort. Els fideïcomissaris succeeixen sempre al fideïcomitent, encara que ho siguin l'un per a després de l'altre. Els fiduciaris podran ésser recíprocament fideïcomissaris en la proporció que fixi el fideïcomitent i, en defecte seu, en la que siguin fiduciaris.

En el fideïcomís pur, l'hereu o el legatari tindrà la condició de fiduciari, amb l'obligació de complir l'encàrrec de transmetre la totalitat o una quota de l'herència o del llegat, sense que pugui fer seus els fruits, salvant autorització del testador. En el fideïcomís de substitució o substitució fideïcomissària el fiduciari adquirirà l'herència o llegat amb el gravamen que, finalitzat el terme o complerta la condició, faci trànsit al fideïcomissari de la totalitat o de la quota fideïcomesa de l'herència o del llegat. Les substitucions fideïcomissàries disposades per a després de mort el fiduciari tindran el caràcter de condicionals, salvant voluntat contrària del causant.

Per a l'efectivitat de les substitucions fideïcomissàries caldrà que el fideïcomissari hagi nascut o sigui concebut en ésser deferit el fideïcomís a favor seu. En les substitucions fideïcomissàries condicionals, si el fideïcomissari mor abans de complir-se la condició, encara que sobrevisqui al fideïcomitent, no adquirirà cap dret al fideïcomís. La substitució fideïcomissària que depengui de la condició de no atorgar testament el fiduciari quedarà sense efecte quan l'hereu o el legatari l'atorguin davant Notari o Rector, salvant que el testador disposi altrament. En la substitució fideïcomissària a terme, el fideïcomissari que visqui quan l'herència o llegat sigui deferit al primer fiduciari, adquirirà el seu dret al fideïcomís, i aquest formarà part de l'herència per ell relicta, encara que mori abans de deferir-se l'herència o llegat a favor seu. El testador podrà excloure aquesta transmissibilitat. En el fideïcomís pur no caldrà que el fideïcomissari hagi nascut o es trobi concebut quan l'herència o llegat sigui deferit al fiduciari, però si aquell no arriba a néixer, ocuparà el seu lloc el substitut vulgar designat pel testador. En defecte d'aquest, el dret del fideïcomissari acreixerà els cohereus o colegataris, i si no n'hi hagués o no fos procedent el dret d'acréixer, s'entendran cridats com a fideïcomissaris els parents del fideïcomitent que en morir li haurien succeït abintestat. Si en el fideïcomís pur el fideïcomissari premor al fiduciari o mor abans que aquest hagi efectuat la transmissió del fideïcomís, el dret a aquest formarà part de l'herència relicta pel fideïcomissari.

El fideïcomís es podrà establir expressament o tàcitament. Perquè el fideïcomís s'entengui imposat tàcitament cal que la voluntat de disposar-lo s'infereixi clarament de les paraules emprades pel fideïcomitent. Disposat pel testador que el seu hereu o legatari deixi l'herència o el llegat o una quota d'aquests a una o més persones que el mateix testador indiqui nominativament o per llurs circumstàncies, o ordenat pel testador que els conservi per a aquestes persones, hom entendrà establerta substitució fideïcomissària a favor d'elles per a després de morts tals hereus o legataris. Si el testador hagués facultat, de més a més, els dits hereus o legataris per a elegir entre aquelles persones o per a distribuir entre elles l'herència o el llegat, serà aplicable el que disposa l'article 178.

Instituïts tots o l'únic hereu en coses certes o en determinades quotes de l'herència, sense esgotar-la, amb la disposició expressa del testador que s'acontentin amb les dites coses o quotes, hom entendrà que la resta hereditària queda gravada de fideïcomís de substitució condicional a favor dels qui, al temps de morir els citats hereus, serien successors intestats del testador. En cas d'ésser diversos els hereus i de no afectar aquesta clàusula d'acontentament algun o alguns d'ells, el dit fideïcomís s'entendrà disposat a favor d'aquests últims.

El fideïcomís d'herència o universal té per objecte la mateixa herència o quota d'aquesta deferida a l'hereu fiduciari i atribuïda en la seva unitat, per a després d'aquest, al fideïcomissari, o bé una massa de béns genèricament diferenciada que el fideicomitent hagués adquirit com a hereu d'una altra persona. El fideïcomís singular, o sia l'imposat al legatari, té per objecte el mateix llegat o una quota d'aquest, encara que el llegat sigui de part alíquota.

Tindran la consideració de llegats i es regiran per les normes d'aquests els fideïcomisos imposats a l'hereu l'objecte dels quals siguin béns o drets singulars o conjunts de coses, empreses o béns anàlegs, o un usdefruit, baldament sigui universal, o sobre part alíquota de l'herència. Si el fideïcomís fos de part alíquota i no de quota hereditària, tindrà la consideració de llegat de part alíquota. Els fideïcomisos imposats al legatari que tinguin per objecte béns singulars o parts d'aquests compresos en el llegat tindran la consideració de subllegats.

Quan existeixi dubte sobre si el testador ha disposat un fideïcomís o ha formulat una recomanació o un simple prec, entendrem això darrer. Quan n'hi hagi respecte a si una substitució és vulgar o fideïcomissària entendrem que és vulgar. Si n'hi havia quant a si un fideïcomís és pur o de substitució, entendrem que és de substitució per a després de mort el fiduciari, i condicional per al cas de morir sense deixar fills. La institució d'hereu o el llegat atorgats pel testador a favor dels seus fills o descendents, no pas a tots plegats, sinó guardant un determinat ordre de crides, que resulti de la mera designació nominativa o de prelacions com és ara la de sexe, primogenitura o altres d'anàlogues, s'entendrà substitució vulgar i no fideïcomissària, llevat que del testament o del codicil s'infereixi que la voluntat del testador fou d'establir una substitució fideïcomissària amb pluralitat de crides de fideïcomissaris successius.

Imposada expressament o tàcitament al fill o descendent del fideïcomitent substitució fideïcomissària a favor d'una persona que no posseeixi la dita condició, hom presumirà per conjectura de pietat que el fideïcomís fou disposat sota la condició de morir el fiduciari sense deixar fills o descendents matrimonials. Aquesta norma només serà aplicada si el fiduciari mancava de descendència matrimonial al temps de disposar-se el fideïcomís o si, en cas de tenir-la, el fideïcomitent n'ignorava l'existència.

El testador podrà disposar una substitució vulgar en fideïcomís, o sia substituir vulgarment el fideïcomissari cridat, per al cas que aquest no arribi a ésser-ho efectivament pel fet de no poder o no voler. Si el testador, amb la mateixa previsió, empra en els fideïcomisos el concepte de dret de representació o un altre d'anàleg, entendrem que ha volgut disposar una substitució vulgar en fideïcomís. La substitució vulgar en fideïcomís no implica per si sola, en cap cas, que el substituït que arribi a adquirir l'herència o llegat quedi gravat fideïcomissàriament a favor del substitut vulgar.

En la substitució vulgar en fideïcomís, disposada expressament o tàcitament a favor dels fills del substitut fideïcomissari, però sense designar-los per llurs noms o per una altra circumstància particular que els individualitzi, sinó genèricament, tant si aquell és fill del testador com si no, seran aplicades les normes que estableix l'article 176. En aquests casos, si el testador no disposa cap altra cosa entendrem, de més a més, establerta una igual substitució vulgar a favor dels fills i descendents del primer hereu instituït o legatari nomenat.

En les substitucions fideïcomissàries amb pluralitat de crides de fideïcomissaris successius, l'herència o llegat fideïcomesos, o quotes d'aquests, es deferiran novament en el temps o el cas previst pel testador, a favor del segon fideïcomissari que correspongui segons l'ordre de crides fixat per aquell, i així successivament a favor d'un per a després de l'altre, fins al darrer fideïcomissari, el qual quedarà lliure. Si el fideïcomissari no arriba a fer seus, per qualsevol causa, l'herència o el llegat fideïcomesos, la delació fideïcomissària es reitera a favor del fideïcomissari que segueixi en ordre, sens perjudici de la substitució vulgar en fideïcomís disposada pel testador.

En les substitucions fideïcomissàries disposades per al cas de morir el fiduciari sense deixar fills, hom considerarà incomplida la condició si aquest en morir deixa algun fill o descendent, baldament sigui únic o sigui solament concebut, però que arribi a nèixer. S'entendran compreses en aquest cas les substitucions en què la condició es trobi expressada amb les expressions "no deixar fills", "morir sense fills" o altres d'anàlogues, així com les configurades en les sentit que el fiduciari pugui disposar dels béns fideïcomesos, si mor amb fills o si en deixa. La substitució fideïcomissària ordenada per al cas que el fiduciari "no tingui fills" o en el sentit de poder disposar "si té fills" o en forma anàloga, i encara que la substitució no li sigui imposada clarament per a després de mort, s'entendrà referida als fideïcomisos objecte dels dos paràgrafs anteriors, llevat que la voluntat expressa del testador fos la d'atribuir a les dites frases llur significat literal de tenir fills, encara que no li sobrevisquin. En aquest darrer supòsit hom entendrà establerta una substitució fideïcomissària de residu, que solament permetrà al fiduciari, mentre visqui algun dels seus fills, de disposar per actes a títol, onerós, salvant voluntat contrària del testador. Quan la condició sigui de morir el fiduciari sense fills que tinguin o arribin a l'edat de testar, o que hi arribin abans o després o que sigui emprada una frase anàloga, si el fiduciari deixa en morir solament algun concebut o fills impúbers, l'efectivitat de la substitució restarà en suspens fins que qualsevol d'ells arribi a la pubertat i en l'ínterim administraran els béns de l'herència o del llegat els hereus del fiduciari, si el testador no hi ha proveït. Únicament seran considerats fills posats en condició els matrimonials, llevat que el testador disposi altrament.

En les substitucions fideïcomissàries disposades per al cas de morir el fiduciari sense deixar fills, siguin o no amb pluralitat de crides de fideïcomissaris successius, els fills posats en condició no seran considerats substituts fideïcomissaris si no són cridats expressament com a fideïcomissaris o substituts vulgars. Per excepció, els fills posats en condició s'entendran cridats com a substituts vulgars en fideïcomís: Primer. Quan amb paraules clares i expresses el fideïcomitent imposi al fill una càrrega o obligació que no podria complir si no tenia el caràcter de substitut. Segon. En el cas en què després de designar el causant com a fideïcomissaris els seus fills, cridi com a últim fideïcomissari una altra persona. Tercer. Tota vegada que el fiduciari i els fideïcomissaris siguin fills del causant, però sense ésser designat cap d'ells pel seu nom o per una altra circumstància que els individualitzi. Quart. Si el causant crida a la substitució els fills del fiduciari o del substitut fideïcomissari més remot, en el qual cas s'entendran cridats els respectius fills per ordre de proximitat de crida. Aquests fills s'entendran cridats com a substituts vulgars en fideïcomís o com a fideïcomissaris, segons que els fills del fiduciari o de l'últim fideïcomissari hagin estat cridats amb un caràcter o altre.

Quan seran diversos els fills posats en condició que resultin cridats com a fideïcomissaris per a després de llur pare o com a substituts vulgars en defecte d'aquest, entraran en el fideïcomís per parts iguals, i els descendents matrimonials dels morts abans de la delació fideïcomissària per estirps, llevat que el fideïcomitent hagués disposat que els esmentats fills posats en condició entrin en el fideïcomís per l'ordre, mode o forma en què el pare respectiu cridés a la seva pròpia herència, o que hagi establert una altre ordre.

En les substitucions fideïcomissàries imposades al fiduciari a favor dels seus fills i als fills d'aquests, i així successivament en línia recta descendent, baldament el testador no els designi per llurs noms o per una altra circumstància que els individualitzi, els citats fills i descendents matrimonials entraran en el fideïcomís respecte a allò que a llur pare hagués correspost per ordre de proximitat de grau, l'un després de l'altre, excloent el més pròxim al més remot i dins el mateix grau per parts iguals, llevat que el testador disposi altrament.

Si el causant atribueix al fiduciari la facultat d'elegir el fideïcomissari entre persones que designi per llurs noms o circumstàncies, o que formin un grup determinat, hom observarà el que ell hagi disposat i, en defecte, les regles següents: Primera. L'elecció podrà recaure en una, en diverses o en totes les persones designades, per bé que, tractant-se de fills, el fiduciari només podrà escollir néts que siguin fills d'un fill premort. Segona. Si elegeix diversos fideïcomissaris, els podrà fixar quotes iguals o desiguals; si no ho fa, ho seran per parts iguals. Tercera. No podran ésser imposades a l'elegit condicions, substitucions fideïcomissàries, prohibicions de disposar, ni qualsevol altra càrrega o limitació; però li podran ésser ordenades substitucions vulgars a favor d'altres designats. Quarta. L'elecció s'haurà d'efectuar personalment, en testament, codicil o heretament, en què hom expressarà que es fa ús de la facultat d'elegir, sense que hi càpiga delegació o poder. Si es feia per acte entre vius, haurà de constar en escriptura pública, que serà irrevocable salvant la facultat de nomenar un altre fideïcomissari en cas de morir o renunciar el nomenat abans de deferir-se el fideïcomís. Cinquena. En defecte d'elecció, els elegibles seran fideïcomissaris per parts iguals. El que disposa aquest article serà aplicable quan el fiduciari es trobi amb facultat per a distribuir l'herència entre els fideïcomissaris, llevat que el testador disposi una altra cosa.

L'hereu o legatari a qui sigui imposada la càrrega de conservar els béns dins la família podrà elegir lliurement fideïcomissari el parent o parents seus que tinguin la condició de matrimonials fins al quart grau de consanguinitat civil, per l'ordre de les crides abintestat. L'elecció se subjectarà a les regles fixades a l'article anterior. Si el fiduciari no fa ús de la dita facultat electiva, seran fideïcomissaris els que resultaran ésser hereus intestats del fiduciari al moment de la seva mort que tinguin aquella condició.

En les substitucions fideïcomissàries familiars, o sia aquelles en què els fideïcomissaris són els fills del fiduciari o els fills del primer fideïcomissari cridat, bé que ho siguin per línia recta descendent, de generació en generació o en línia col·lateral de germà a germà o, si fos el cas, de fills d'aquests, o bé combinant-se en ambdós sentits, solament tindran eficàcia les crides successives de fideïcomissaris a favor de persones que no passin de la segona generació, sense limitació de nombre, entenent com a primera la dels fills propis del fiduciari. En el cas de crida fideïcomissària de fills del primer substitut fideïcomissari, aquests seran considerats, als efectes del còmput, com de segona generació. En les substitucions fideïcomissàries que no siguin familiars, solament tindran eficàcia dues crides de fideïcomissaris successius, en el qual cas hom computarà únicament les que arribin a ésser efectives i no les frustrades. En cap cas no existirà limitació de nombre en les crides de fideïcomissaris successius a favor de persones que visquin al temps de morir el testador. Les crides de fideïcomissaris en allò que ultrapassin els límits que queden establerts, s'entendran com a no fetes.

Secció segona Efectes del fideïcomís mentre està pendent

El fiduciari està obligat: Primer. A prendre inventari dels béns de l'herència o del llegat fideïcomesos. Segon. A prestar fiança bastant, a costa seva, en seguretat dels béns mobles fideïcomesos susceptibles de desaparició, llevat que el testador l'en rellevés. El fiduciari, els fideïcomissaris immediats del qual siguin els seus fills o el seus germans, no estarà obligat a prestar-la, llevat que el testador ho hagués imposat. Si el fiduciari dissipa o danya greument els béns fideïcomesos, el fideïcomissari podrà exigir-li la fiança en seguretat del pagament de la indemnització dels danys i perjudicis causats pel seu capteniment. En el fideïcomís pur, el fideïcomissari podrà optar entre la fiança en els termes expressats i l'immediat trànsit dels béns fideïcomesos. Tercer. A inscriure el títol successori corresponent al Registre de la Propietat i inserir-hi literalment la clàusula fideïcomissària. Quart. A invertir els diners relictes sobrants o els que s'obtinguin després, en préstecs amb interès i garantia real o en béns prudencialment segurs. Cinquè. A dipositar sense demora, a la Caixa General de Dipòsits, al Banc d'Espanya o a d'altres establiments bancaris o d'estalvi, els valors mobiliaris, tot fent constar en el corresponent resguard llur condició de fideïcomesos. La garantia establerta en aquest número podrà ésser substituïda, a elecció del fiduciari, per una fiança suficient, salvant disposició contrària del testador. Si el fiduciari opta per la fiança, haurà de prestar-la encara que els fideïcomissaris immediats siguin fills o germans seus. El compliment d'aquestes obligacions podrà ésser exigit en tot temps per qualsevol fideïcomissari o curador. Les despeses ocasionades pel que disposen els números 4t. i 5è. seran a càrrec de l'herència o del llegat fideïcomesos. La fiança objecte del present article serà hipotecària o pignoratícia; i si no és possible, podrà ésser personal. En defecte d'aquesta, el fiduciari prestarà caució juratòria, però hom procedirà al dipòsit dels béns mobles que havia de fiançar, exceptuant els que calguin per al seu ús i el de la seva família, o per a l'explotació dels béns del fideïcomís, o per a l'exercici de la professió o l'ofici que exerceixi el fiduciari. La no prestació de fiança mai no donarà lloc que el fideïcomís es posi en administració. A manca d'acord sobre la prestació i la quantia de la fiança, el fideïcomissari o el curador podran utilitzar el procediment que estableix la Llei Hipotecària.

L'hereu fiduciari tindrà l'ús i el gaudiment dels béns fideïcomesos i de llurs subrogats i accessions, farà seus les rendes i els fruits i gaudirà de tots els altres drets que la llei atribueix al propietari, àdhuc respecte a tresors, mines, boscos i accions o participacions socials; però allò que adquireixi que no siguin fruits o rendes quedarà incorporat al fideïcomís. Respecte als boscos, no seran considerats fruits les tales que excediran els límits d'una explotació racional.

El fiduciari quedarà deutor per les obligacions del causant, sens perjudici de poder acceptar l'herència a benefici d'inventari. Així mateix haurà de satisfer les llegítimes, els llegats i totes les càrregues de l'herència a expenses d'aquesta. Mentre no tingui lloc la substitució fideïcomissària el fiduciari no podrà fer efectius els seus crèdits contra el testador, llevat que hagués acceptat l'herència a benefici d'inventari, ni els que posteriorment obtingui contra l'herència o el llegat fideïcomesos; mentrestant, aquests crèdits no reportaran interès, ni correrà contra ells la prescripció.

La conservació i l'administració dels béns fideïcomesos són funció obligada del fiduciari, el qual respondrà personalment amb la diligència que correspon d'esmerçar en els béns propis. En conseqüència, pertoca a l'hereu fiduciari el cobrament i el pagament dels crèdits i els deutes a favor o a càrrec de l'herència fideïcomesa; el pagament a costa seva de les despeses ordinàries de conservació, impostos, pensions de cens, preu d'arrendaments, interessos de deutes hereditaris i càrregues anàlogues dels béns fideïcomesos. Les despeses extraordinàries de conservació o de refacció, els impostos extraordinaris sobre el capital i altres càrregues anàloques seran satisfetes pel fiduciari a càrrec de l'herència o del llegat. En el fideïcomís pur, el fiduciari satisfarà a càrrec de l'herència o de llegat les despeses i les càrregues a què es refereixen els dos paràgrafs anteriors.

Totes les millores o tots els béns que el fiduciari incorpori materialment al fideïcomís quedaran afectes al gravamen fideïcomissari, sens perjudici dels crèdits que per tals millores o incorporacions el fiduciari pugui reclamar al seu dia o si s'escau, si les hagués fetes de bona fe com si les realitzés en béns de la seva plena propietat.

El fiduciari no podrà alienar o gravar els béns fideïcomesos en concepte de lliures, llevat en els casos en què ho permeti la llei o ho autoritzin el testador o els fideïcomissaris. En les substitucions fideïcomissàries condicionals, en cas de no haver imposat el fideïcomitent una especial prohibició de disposar, el fiduciari podrà realitzar vàlidament actes dispositius o de gravamen de tals béns, però llur eficàcia estarà supeditada a la possible efectivitat de la dita substitució, encara que en ésser atorgats aquells actes hom hagués silenciat el gravamen. En els fideïcomisos purs i en les substitucions fideïcomissàries a termini, el fiduciari no tindrà aquesta dificultat.

En les substitucions fideïcomissàries el fiduciari podrà, per ministeri de la llei i prèvia notificació al fideïcomissari o al curador, disposar dels béns de l'herència o del llegat fideïcomesos en concepte de lliures: Primer. Per a fer seu el que per llegítima li correspongui en la successió del fideïcomitent, salvant el que disposa l'article 133, i per a satisfer les dels altres legitimaris. Segon. Per a dotar-se a si mateixa la muller que sigui fiduciària i per a constituir esponsalici o escreix el fiduciari a la seva esposa que aporti dot; per a dotar els seus fills i per a assignar i pagar escreix en consideració al matrimoni dels seus fills que rebin dot de la muller. Només podrà usar d'aquesta facultat el fiduciari que no compti, inclosa la seva llegítima i la trebel·liànica, amb béns propis i de lliure disposició suficients per als expressats fins, però haurà de reintegrar al fideïcomís, així que pugui, el que hagi detret. Tercer. Per a pagar els deutes i les càrregues hereditaris dels quals el fiduciari no sigui creditor i també per a satisfer els llegats no disposats a favor seu pelcausant o, si s'escau, la part d'una i d'altres que sigui proporcional a la quota fideïcomesa. Quart. Per a efectuar la detracció de la quarta trebel·liànica. Cinquè. Per a atendre a les despeses extraordinàries de conservació i de refacció dels béns del fideïcomís. Sisè. Per a garantir amb penyora o hipoteca el préstec destinat a obres de construcció, ampliació i millora de finques rústiques o urbanes o a extingir un deute hereditari més gravós. Els preceptes d'aquest article, exceptuant el contingut en el número segon, seran aplicables al fideïcomís pur.

En l'aplicació de l'article anterior seran observades les regles següents: Primera. Solament quan en l'herència fideïcomesa no hi hagi diner suficient, el fiduciari estarà facultat per a disposar d'altres béns que podrà adjudicar-se, adjudicar en pagament, vendre, hipotecar o pignorar. Les adjudicacions es faran pel valor dels béns al temps d'ésser efectuades. Segona. En la inscripció dels expressats actes al Registre de la Propietat, hom cancel·larà l'expressió registral del gravamen fideïcomissari.

El fiduciari podrà alienar com a lliures béns subjectes a fideïcomís de substitució per tal de reemplaçar-los per d'altres, a fi d'obtenir-ne major rendiment o utilitat, a judici i prèvia autorització del Jutge competent. No serà procedent aquesta subrogació real, si el fideïcomitent l'ha prohibida expressament o ha disposat una especial prohibició de disposar, incompatible amb la subrogació. Si el fideïcomitent hagués permès i regulat la subrogació, hom s'atindrà al que ell va disposar. L'autorització judicial a què es refereix el primer paràgraf d'aquest article s'acomodarà al procediment de jurisdicció voluntària, prèvia notificació als fideïcomissaris i al curador, si n'hi ha, sense que sigui indispensable la subhasta. El Jutge practicarà les proves que estimarà convenients, especialment en el que concerneix la justa valoració dels béns i, si autoritza la subrogació, adoptarà les mesures que creurà procedents per a la seva normal efectivitat i el consegüent alliberament del gravamen fideïcomissari dels béns reemplaçats i la subjecció al mateix gravamen dels béns adquirits. Les despeses d'aquest procediment no seran mai a càrrec del fideïcomís.

Els hereus fiduciaris de quota d'herència podran demanar la partició i practicar-la eficaçment amb els altres cohereus sense necessitat que hi intervinguin els fideïcomissaris, posat que es tracti d'un pur acte particional; altrament, caldrà l'autorització judicial prevista a l'article anterior. Nogensmenys, tot fideïcomissari tindrà els drets que el Codi Civil atribueixi als cessionaris dels partícips en la divisió de la cosa comuna. Això que s'ha disposat anteriorment serà també aplicable a la divisió de cosa comuna, si alguna participació indivisa es trobava gravada de fideïcomís. Amb tot, si la cosa comuna fos indivisible o es menysvalorés amb la seva divisió, els comuners podran convenir que s'adjudiqui lliure del fideïcomís a algun o alguns d'ells, havent de satisfer en diner les quotes dels altres, prèvia autorització judicial al fiduciari. Aquest precepte serà d'aplicació quan la partició hereditària prevista en els paràgrafs anteriors impliqués divisió de cosa pertanyent a l'herència. La partició hereditària efectuada pel mateix causant o per comptador-partidor designat per aquest, així com la intervinguda judicialment, tindran efecte àdhuc per als fideïcomisaris, sens perjudici de les accions d'impugnació que siguin procedents.

L'hereu o legatari gravat de fideïcomís solament en una part indivisa de l'herència o del llegat deferits a favor seu, o en una quota d'aquests, podrà procedir per si sol a dividir-la en dos lots o porcions, un de lliure i l'altre de fideïcomès, segons les regles de la partició i prèvies les notificacions corresponents als fideïcomissaris.

El fiduciari està facultat, respecte als béns fideïcomesos, per a realitzar per si sol, sota la seva responsabilitat, els actes següents: Primer. Vendre les coses que no puguin conservar-se i els fruits relictes pel fideïcomitent. Segon. Retrovendre béns comprats a carta de gràcia o amb pacte de retre, atorgar les alienacions a què s'hagués obligat el fideïcomitent, i les procedents d'un dret d'opció, redimir censos a nua percepció i sense domini, i consentir la cancel·lació d'inscripcions d'hipoteca constituïdes en garantia de crèdits hereditaris ja extingits o que se satisfacin, sempre que els interessats exigeixin els expressats actes. Tercer. Concertar convenis en matèria d'expropiació forçosa i acceptar indemnitzacions per sinistres assegurats o per dany rescabalat pel responsable. Quart. Substituir, sense demora i sens detriment del fideïcomís, les coses que es desgastin amb l'ús, i entre elles els objectes del parament de casa, utensilis, mobiliaris, vehicles, cavalleries i les màquines, eines, instruments, bestiar, animals de treball i de cria, mercaderies, primeres matèries, ormeigs i altres elements anàlegs propis d'una empresa o explotació agrícola, comercial o industrial. Els béns fideïcomesos objecte d'aquests actes quedaran lliures de gravamen fideïcomissari i, en lloc d'ells, hi estaran afectes el diner o altres béns obtinguts pel fiduciari.

Els béns fideïcomesos que s'alienin per execució forçosa per deutes del fideïcomitent o d'aquells de què respongui el fideïcomís, el rematant o adjudicatari els adquirirà lliures de gravamen fideïcomissari, posat que hagin estat citats els fideïcomissaris o el curador. L'execució forçosa per deutes propis del fiduciari solament serà procedent contra el seu dret de llegítima i de trebel·liànica i contra els fruits i les rendes del fideïcomís que li corresponguin, llevat que en la substitució fideïcomissària condicional el creditor prefereixi que s'alienin els béns amb subjecció al que disposa el paràgraf segon de l'article 186.

Quan sigui preceptiu segons aquesta Compilació o el fiduciari estimi convenient de notificar als fideïcomissaris els actes que pretengui de realitzar sobre els béns del fideïcomís, ho sol·licitarà del Jutge competent, pels tràmits de jurisdicció voluntària. Les notificacions es faran a tots els fideïcomissaris llavors existents i determinats i al curador, si n'hi ha, amb expressió de les circumstàncies de l'acte projectat, però aquests podran formular oposició en un termini no inferior a trenta dies. Als fideïcomissaris de parador ignorat, la notificació els serà feta per edictes. L'oposició se substanciarà pels tràmits dels incidents, i solament es podrà fonamentar en il·legalitat o frau del fiduciari, o en el fet de no haver-se aquest ajustat als termes de la notificació. Tan bon punt transcorregut el termini de l'última notificació sense oposició, o desestimada la formulada, el fiduciari podrà realitzar l'acte projectat. En cas de possibles fideïcomissaris que no hagin nascut ni estat concebuts o la personalitat dels quals com a tals només fos determinable per algun esdeveniment futur, la notificació serà feta a un curador que exerceixi la representació i la defensa dels interessos d'aquests fideïcomissaris. El mateix fideïcomitent podrà, en disposar el fideïcomís, o en testament o en codicil posteriors, nomenar un o diversos curadors i llurs suplents. Aquest càrrec es regirà per les normes dels marmessors i correspondrà el seu nomenament en defecte del testador o si mancaven els designats, al Jutge competent, pels tràmits de jurisdicció voluntària. El càrrec de curador subsistirà en cada successió mentre persisteixi la situació que l'hagi originat. El curador haurà de procedir en tot cas prèvia autorització judicial, i les despeses que ocasioni la seva actuació i, si fos el cas, el seu nomenament judicial, seran a càrrec del fideïcomís.

El testador podrà autoritzar el fiduciari per a alienar i gravar, per actes entre vius i en concepte de lliures, tots o alguns dels béns fideïcomesos, amb subjecció, si fos el cas, al que preveu el número primer de l'article 211. Quan l'amplitud d'aquesta autorització atribueixi al fiduciari la facultat de disposar pròpia del fideïcomís de residu, hom s'atindrà al que disposen els articles 210 i següents.

El fiduciari podrà alienar i gravar en concepte de lliures del fideïcomís els béns que hi siguin subjectes, mitjançant el consentiment de futur, de present o de pretèrit, de tots els fideïcomissaris que efectivament arribin a ésser-ho en deferir-se el fideïcomís. L'autorització de futur solament alliberarà els béns que el fiduciari alieni o gravi efectivament, però no implicarà renúncia total al fideïcomís. L'assentiment prestat pel fideïcomissari el vincularà, però en la successió fideïcomissària condicional aquesta vinculació únicament tindrà efecte si el fideïcomissari arriba efectivament a ésser-ho.

En les substitucions fideïcomissàries a terme el fiduciari podrà anticipar la delació del fideïcomís mitjançant renúncia del seu dret a favor del fideïcomissari immediatament cridat, i cedir a tercer, però no a títol de cens, el simple aprofitament dels béns fideïcomesos fins que venci el termini, sense quedar exonerat de les seves obligacions, tot responent dels perjudicis que el fideïcomís sofreixi per culpa del cessionari. En les substitucions fideïcomissàries condicionals, no es podrà anticipar la delació del fideïcomís, i si el fiduciari el renuncia a favor del fideïcomissari, hom entendrà que només ha cedit l'aprofitament. Això no obstant, estarà facultat per a efectuar la dita cessió a favor de tercer i donar a cens immobles del fideïcomís, amb subjecció al que disposa el paràgraf segon de l'article 186. El fiduciari, en els fideïcomisos purs, podrà anticipar en benefici del fideïcomissari el termini de transmissió que hagi establert el testador, si aquest no ho ha prohibit expressament o tàcita. Mentre el fideïcomís no sigui deferit al fideïcomissari, aquest podrà alienar, gravar, renunciar i assenyalar per a l'embargament el seu dret a adquirir l'herència o el llegat fideïcomesos. L'alienació, el gravamen o l'embargament es limitarà als béns que li corresponguin en deferir-se el fideïcomís. Si en la substitució condicional hom no arribava a deferir el fideïcomís, els expressats actes quedaran sense efecte.

Secció tercera De la quarta trebel·liànica

L'hereu fiduciari que accepti l'herència fideïcomesa i practiqui el degut inventari, tindrà dret a la quarta trebel·liànica, si el testador no l'havia prohibida. El testador pot establir les regles a què haurà de subjectar-se la trebel·liànica i, en llur defecte, regiran les normes contingudes en aquesta secció.

L'inventari haurà de quedar clos dins dels cent vuitanta dies naturals a comptar des de la delació de l'herència a favor del fiduciari, o bé dins un any, si el fideïcomitent hagués mort o tingut la seva última residència habitual a l'estranger o si el fiduciari no residís al domicili on radiqui la major part dels bens hereditaris. L'inventari es formalitzarà notarialment o judicialment ressenyant els béns relictes i llur valor en obrir-se la successió i els deutes i càrregues hereditaris amb indicació de llur import. No caldrà detallar els elements del parament de casa, empreses o negocis, coses universals o conjunt de coses ni expressar el fi a què respongui la formació de l'inventari. No serà considerat pres en forma l'inventari quan, a sabuda del fiduciari, no hi figurin tots els béns i tots els deutes, ni quan hagi estat confeccionat en frau dels fideïcomissaris. Per a la formació de l'inventari no caldrà citar cap persona, però hi podran intervenir els fideïcomissaris que ho sol·licitin. L'inventari de l'herència, pres en temps i en forma per qualsevol altra persona, aprofitarà al fiduciari.

La prohibició de la trebel·liànica solament serà eficaç si el testador ha manifestat en testament o codicil la seva voluntat que el fiduciari no la percebi, o si ha expressat que la substitució s'ha de produir sense cap detracció, o únicament amb la de determinats béns o quantitats. No inclourà prohibició la simple manifestació del testador que la substitució sigui de tots els béns o de tota l'herència. Això no obstant, quan el fiduciari sigui descendent del testador, solament serà eficaç la prohibició de la trebel·liànica feta amb paraules expresses i no altrament. El dret a la trebel·liànica s'extingeix per renúncia expressa o tàcita. S'entendrà renunciada si amb coneixement d'aquest dret el fiduciari o els seus hereus lliuren al fideïcomissari la possessió de l'herència o, en el fideïcomís pur, si el fiduciari n'efectua la transmissió, sense cap reserva en ambdós casos.

Només tindrà dret a la quarta trebel·liànica l'hereu fiduciari que adquireixi en primer lloc l'herència fideïcomesa, el qual podrà detreure-la tant bon punt acceptada i satisfets, consignats o fiançats totalment els seus deutes, càrregues i llegítimes, exclosa la del fiduciari, si fos el cas. L'esmentat dret es transmet als hereus del fiduciari. Si aquest, podent-la detreure, no ho féu i manifestà la seva voluntat d'afavorir amb ella el fideïcomissari immediat gravat, aquest la podrà detreure al seu dia o si s'escau, i així successivament. No tindrà dret a la trebel·liànica l'hereu fiduciari que ho sigui en virtut d'heretament atorgat en contemplació del seu matrimoni, o amb caràcter mutual entre cònjuges.

La trebel·liànica consisteix en la quarta part dels béns relictes pel fideïcomitent, deduïts els seus deutes, les despeses de la seva darrera malaltia, d'enterrament i funeral, les d'inventari i de defensa dels béns hereditaris, els llegats per a fins piadosos, benèfics o docents i les llegítimes causades, àdhuc la del fiduciari que sigui legitimari. El fiduciari cohereu tindrà dret a una part de la trebel·liànica fideïcomesa. Per a determinar la trebel·liànica i les seves imputacions seran complementàries les normes establertes per a la quarta falcídia, però no seran inclosos a l'herència els béns perduts i els deterioraments soferts per cas fortuït després de mort el testador i abans de detreta o reclamada la trebel·liànica. No seran imputables els fruits percebuts per l'hereu fiduciari. La detracció es podrà efectuar d'un cop o en diverses vegades, en diner o en altres béns de l'herència que no siguin els de millor condició, i regirà el que disposen els articles 187 i 188. De la trebel·liànica encara no percebuda seran deduïdes les indemnitzacions que, si s'escau, el fiduciari hagi d'abonar per les responsabilitats que amb aquesta qualitat hagués contret.

Si abans de transmetre's o deferir-se al fideïcomissari el fideïcomís pur o de substitució, respectivament, el fiduciari no hagués detret la quarta trebel·liànica, ell o els seus causahavents podran exigir-ne el pagament al fideïcomissari, amb els interessos vençuts d'ençà de la reclamació judicial. El fideïcomissari haurà de formar un lot suficient de béns de l'herència fideïcomesa per a adjudicar-lo en pagament de la trebel·liànica, el qual contindrà proporcionalment, en tant que sigui possible, béns hereditaris de la mateixa espècie i de la mateixa qualitat, estimats tots per llur valor al temps de morir el fideïcomitent. Tan bon punt aquest lot format, el fideïcomissari podrà optar per satisfer la trebel·liànica en diner en la quantitat corresponent al valor actual dels béns components del dit lot, però atès llur estat material en morir el fideïcomitent.

Secció quarta Efectes del fideïcomís al moment de la seva delació o transmissió

Per a adquirir l'herència o el llegat fideïcomesos no caldrà l'acceptació del fideïcomissari, però mentre aquest no els accepti expressament o tàcita, podrà renunciar-los. En la delació fideïcomissària successiva hom considerarà que la nova delació ha tingut lloc al temps de frustrar-se l'anterior.

En el fideïcomís pur, si el testador no ha establert termini per a efectuar la transmissió al fideïcomissari, el fiduciari l'atorgarà dins el termini màxim d'un any des que sigui requerit notarialment o judicialment pel fideïcomissari. En cas de no efectuar la trasmissió al seu temps, el fiduciari perdrà tot el que hagués rebut del fideïcomitent per mera liberalitat testamentària.

Deferit o transmès el fideïcomís, el fiduciari o els seus hereus lliuraran la possessió de l'herència o el llegat fideïcomesos al fideïcomissari dins els trenta dies naturals següents a aquell en què rebin el requeriment notarial o judicial corresponent. Si no ho realitzen, tindran la consideració de mers detentors i no faran seus els fruits a partir d'aquell moment, i el fideïcomissari podrà recaptar-ne la possessió àdhuc mitjançant l'interdicte d'adquirir. Si dins el dit termini el fiduciari o els seus hereus al·leguen algun dels drets a què fa referència l'article 208 i n'assenyalen l'import, podran retenir la dita possessió. Subsistirà el dret de retenció que estableix el paràgraf anterior mentre la quantitat total fixada no sigui consignada, fiançada o satisfeta, a resultes de la seva posterior comprovació definitiva. La fiança podrà ésser personal, pignoratícia i hipotecària. Aquesta última podrà ésser constituïda sobre immobles del fideïcomís de substitució condicional. El fiduciari o els seus hereus i el fideïcomissari tindran dret a obtenir, mitjançant instància i en qualsevol moment, la constància per nota marginal del dret a la trebel·liànica en la inscripció dels béns fideïcomesos en el Registre de la Propietat.

L'hereu fideïcomissari respondrà des que adquireixi el fideïcomís dels deutes i les càrregues hereditàries que no hagin estat pagats amb béns de l'herència, així com dels deutes legalment contrets per l'hereu fiduciari a càrrec del mateix fideïcomís i dels que determina l'article següent. Nogensmenys, l'hereu fideïcomissari podrà acceptar a benefici d'inventari l'herència fideïcomesa, en el qual cas els termes comptaran des de la delació del fideïcomís, i li aprofitarà l'inventari que legalment hagués pres l'hereu fiduciari, si acceptà l'herència amb el dit benefici.

Tan bon punt deferit o transmès el fideïcomís, el fiduciari o els seus hereus tindran dret a exigir del fideïcomissari: Primer. L'import de les millores o incorporacions efectuades a llurs expenses, sempre que no siguin sumptuàries, estimat en l'augment de valor que per aquelles hagi experimentat la cosa al temps de la delació del fideïcomís, sense que pugui excedir el preu de cost. Segon. El reembossament de les despeses abonades pel fiduciari que siguin a càrrec del fideïcomís. Tercer. El reintegrament de les quantitats que el fiduciari hagi satisfet a expenses seves per raó de deutes i càrregues hereditàries, llegítimes, llegats a càrrec de l'herència, ampliacions de capital social i altres conceptes anàlegs. Quart. El cobrament dels crèdits exigibles que el fiduciari tingui contra el fideïcomitent.

Un cop adquirit el fideïcomís, el fideïcomissari podrà impugnar per ineficaços tots els actes d'alienació i de gravamen que el fiduciari hagi efectuat en frau o perjudici de l'herència o el llegat fideïcomesos, i reivindicar els béns alienats o gravats indegudament o afectes a substitució fideïcomissària condicional, sens perjudici del que disposen els tres primers paràgrafs de l'article 194 i de tercers adquirents a títol onerós, de bona fe, però sense que pugui reclamar els fruits anteriors. No vincularan el fideïcomissari com a propis els actes que respecte al fideïcomís hagi realitzat el fiduciari, encara que sigui el seu hereu, si doncs aquest no l'imposés aquesta vinculació en el títol successori. Amb tot, els referits actes d'alienació i de gravamen seran eficaços en tant que siguin imputables als conceptes que el fiduciari o els seus hereus tinguin dret o acreditin contra el fideïcomís, en deferir-se aquest, segons l'article 208, i en la mesura en que ho permeti la quantitat total a què el fiduciari tingui dret pels indicats conceptes, després de deduït tot el que hagi d'indemnitzar per les seves responsabilitats en el fideïcomís. En cas de no cobrir la indicada quantitat el valor dels béns realitzats o els gravàmens imposats, referits sempre a l'estimació que tinguessin en ésser com a eficaços els que, per ordre cronològic de llur major antiguitat, càpiguen en aquella quantitat, amb preferència dels atorgats a títol onerós en escriptura o document públics a favor d'adquirents que no haguessin tingut coneixement, sense culpa, per part d'ells, del gravamen fideïcomissari no inscrit en el Registre de la Propietat. D'igual preferència gaudiran els actes atorgats amb la simple invocació de fer valer aquesta imputació, baldament no s'haguessin complert els requisits prescrits en els articles 187 i 188. Els tercers adquirents podran oposar aquesta imputació a les accions que, segons aquest article, pogués exercitar el fideïcomissari. En cas de negar aquest simplement l'existència dels expressats crèdits o drets del fiduciari, llur prova incumbirà als tercers adquirents que faran valer la imputació.

Secció cinquena Del fideïcomís de residu

En les substitucions fideïcomissàries, el fiduciari podrà ésser autoritzat pel testador per a disposar dels béns de l'herència o llegat fideïcomís, ja sia expressament, sia establint que aquells béns de què el fiduciari no hagués disposat facin trànsit al fideïcomissari. No hi haurà fideïcomís de residu, encara que hom empri aquesta denominació, si l'hereu o el legatari resulten expressament autoritzats pel testador per a disposar lliurement dels béns de l'herència o llegat per actes entre vius i per causa de mort, tot designant per a després de morir aquells un substitut o substituts. En aquest cas, serà considerada ordenada una susbstitució preventiva de residu. La substitució fideïcomissària de residu inclourà la vulgar tàcita.

L'hereu o el legatari gravats de fideïcomís de residu, ultra les facultats de tot fiduciari subjecte a fideïcomís de substitució, podran realitzar, respecte als béns de l'herència o llegat, els actes següents: Primer. Alienar-los, gravar-los o d'altra manera disposar-ne per actes entre vius a títol onerós, en concepte de lliures, amb les limitacions que estableixi el testador. Si aquest autoritzava el fiduciari per a disposar, amb autorització de la persona o de les persones designades a l'efecte, quedarà lliure d'aquesta limitació si les dites persones haguessin mort, renunciat o quedat incapacitades, tret que resulti ésser una altra la voluntat del causant. A tals persones, els seran aplicables els preceptes relatius als marmessors particulars, en tant que ho permetin la naturalesa i la durada indefinida de la misió que els ha estat encomanada. Segon. Transformar-los, esmerçar-los o consumir-los per a la satisfacció de les seves necessitats pròpies i les de la seva família, sense haver de procedir a llur reposició. Si el testador només autoritzava la venda, podrà, de més a més, realitzar els actes expressats en el paràgraf anterior. En cas de no permetre-ho expressament el fideïcomitent, el fiduciari no podrà disposar dels béns fideïcomesos a canvi d'una renda, pensió o cànon vitalici o temporal, ni tampoc reservar-se'n l'usdefruit. El gravamen fideïcomissari subsistirà no solament sobre els mateixos béns relictes pel testador que el fiduciari conservi en ésser deferit el fideïcomís, sinó també sobre els diners o els béns que per subrogació real hagin reemplaçat els altres béns fideïcomesos, sia o no sia per efecte de la dita facultat dispositiva del fiduciari, que s'estendrà també als béns subrogats.

Això no obstant, el fiduciari no podrà alienar ni gravar per cap títol la quarta part dels béns fideïcomesos, que quedarà reservada per a després de la seva mort a favor dels fideïcomissaris que en aquella saó existeixin, els quals en vida del fiduciari podran demanar llur determinació, conformement a les regles de la reclamació de la quarta trebel·liànica. Mentre els fideïcomissaris no facin ús d'aquesta facultat, no podran exercitar cap acció contra els tercers adquirents a títol onerós que no siguin còmplices en el frau. El fideïcomitent podrà dispensar aquesta reserva.

Si el fideïcomitent l'autoritzava expressament, el fiduciari podrà fer donacions o altres actes de mera liberalitat que no siguin per causa de mort ni continguin reserva de poder-los revocar. L'adquisició dels béns en virtut de tals actes serà en concepte de lliure. Salvant que el fideïcomitent disposi altrament, quedaran lliures els béns mobles fideïcomesos o llurs subrogats, que al temps de deferir-se el fideïcomís estiguin incorporats o destinats materialment per voluntat del fiduciari al seu propi patrimoni, o els posseeixin altres persones públicament i pacíficament com a seus, a sabuda del fiduciari.

La substitució fideïcomissària de residu subordinada al fet que en morir el fiduciari quedin de l'herència o llegat béns dels quals aquest no hagués disposat, el facultarà per a disposar, per actes entre vius a títol onerós, en concepte de lliures, de tots els béns del fideïcomís, sense altra limitació que la derivada, si fos el cas, del número primer de l'article 211, i fer seus el fiduciari els diners i els béns que s'obtinguin per efecte dels dits actes dispositius. Això aquí ordenat serà aplicat a la substitució fideïcomissària de residu quan el testador la circumscriu expressament a la resta dels béns d'una herència o llegat que el fiduciari conservi en deferir-se el fideïcomís perquè no n'hagi disposat. Per tal que s'entengui que un fideïcomís de residu és d'aquesta classe, caldrà que la voluntat del testador no ofereixi dubtes.

L'autorització per a disposar en el fideïcomís de residu solament s'entendrà concedida a l'hereu o legatari i, si fos el cas, als substituts cridats per substitució vulgar expressa, llevat que el testador disposi altrament. El valor dels béns subjectes a fideïcomís de residu dels quals hagués disposat l'hereu o legatari serà imputat a allò que per llegítima, trebel·liànica o altres crèdits o drets aquests puguin prendre contra el fideïcomís.

Capítol VIII De la substitució preventiva de residu

Entendrem establerta substitució preventiva de residu en el cas a què es refereix el paràgraf segon de l'article 210, i també quan el testador, en previsió que algun hereu o legatari mori intestat o sense testament, o d'un altre supòsit equivalent, cridi una o més persones per tal que a la mort d'aquells facin seus els béns que haguessin adquirit amb aquest caràcter del testador i dels quals no haguessin disposat per acte entre vius, donació, institució d'hereu, llegat o una altra liberalitat. La delació a favor dels substituts preventius de residu solament tindrà lloc si l'hereu o el legatari moren intestats. Entendrem que això ha ocorregut quan morin sense testament o amb testament que sigui nul, revocat o ineficaç, o si per una altra causa l'hereu instituït no arriba a succeir-los, llevat que sigui una altra la voluntat del testador. La substitució no tindrà lloc si moren amb hereu instituït en heretament que arribés a ésser-ho; però prevaldrà la substitució preventiva de residu en cas d'ésser l'hereu o legatari substituït cònjuge del causant que, ensems amb aquest, hagués atorgat heretament preventiu. La substitució preventiva de residu enclourà la vulgar tàcita si el testador no estableix el contrari, i restarà sense efecte per renúncia o indignitat successòria de tots els substituts, o pel fet de premorir tots aquests a l'hereu o al legatari substituïts. Salvant la disposició expressa del testador, quedaran exclosos de la substitució aquells béns a què es refereix el darrer paràgraf de l'article 213. En totes les modalitats d'aquesta substitució, els béns dels quals l'hereu o legatari no hagués disposat per actes entre vius o mortis causa, els adquiriran els substituts preventius de residu com a successors del testador.

Capítol IX Dels llegats

Secció primera Dels llegats i llurs efectes

El testador podrà ordenar llegats en testament, codicil, o bé en memòria testamentària. Les normes d'aquest capítol seran aplicades supletòriament a les atribucions d'usdefruit pactades en capítols matrimonials a favor de cònjuges, en tant que ho permetin llur naturalesa i llur irrevocabilitat, als assenyalaments, assignacions de llegítimes o de dots disposats també en capítols, i a les denominades mortis causa capiones.

Serà eficaç el llegat a favor de persona encara no nascuda ni concebuda al temps de morir el testador, posat que arribi a néixer, i també el disposat a favor del legatari determinable per un esdeveniment futur i racionalment possible expressat pel testador. En ambdós casos hom entendrà que això enclou una condició suspensiva del llegat.

El cohereu o l'hereu únic afavorit amb algun llegat, l'adquiriran íntegrament a títol de legataris i no d'hereus, baldament el testador l'hagi imposat determinadament a càrrec d'ells mateixos.

Si el gravat amb llegat no arribava a ésser efectivament hereu o legatari, el llegat subsistirà a càrrec de l'hereu o d'aquella altra persona que immediatament sigui beneficiada per aquell fet. Aquesta norma no serà aplicada quan per disposició del testador o per l'índole del llegat solament hagi de complir-lo o pugui complir-lo la persona primerament gravada. En el subllegat, el legatari gravat amb un llegat solament haurà de complir-lo quan percebi el seu.

Els llegats podran ésser disposats eficaçment sota terme o condició suspensius o resolutoris. Salvant voluntat distinta del testador, entendrem terme i no condició el llegat disposat per a quan mori el mateix legatari o arribi a una determinada edat una altra persona.

El dret al llegat s'adquireix amb la seva delació, sens perjudici de poder-lo renunciar. Sense consentiment de la persona gravada o, si fos el cas, de la facultada per al lliurament, el legatari no podrà prendre possessió per la seva pròpia autoritat de la cosa o el dret llegats. Això no obstant, el legatari podrà prendre per si mateix la referida possessió quan el testador ho hagi autoritzat o el llegat sigui d'usdefruit universal, i també, a Tortosa, si tota l'herència està distribuïda en llegats.

El llegat d'usdefruit universal, salvant voluntat contrària del testador, s'estendrà a tots els béns relictes, llevat dels que hagin estat objecte de donació per causa de mort, sens perjudici del que hi ha disposat sobre les llegítimes. El testador podrà rellevar l'usufructuari de l'obligació de prestar fiança i concedir-li facultats dispositives sobre els béns usufructuats, a les quals seran d'aplicació les normes que per al fideïcomís de residu fixen els articles 211 i 212. Adquirit l'usdefruit llegat a diverses persones, el corresponent a cada legatari que vagi faltant per mort o per una altra causa incrementarà el dels altres, àdhuc el de qui l'hagués renunciat o cedit amb anterioritat, llevat de quan el testador hagués assenyalat parts.

El llegat de part alíquota atribueix al legatari el dret que li siguin adjudicats béns de l'actiu hereditari líquid, determinat d'acord amb les normes de la quarta falcídia, salvant la deducció de despeses funeràries, pel valor de la seva quota i segons les regles de formació de lots en la partició; però l'hereu podrà optar per pagar-li en diners encara que no n'hi hagi a l'herència, i serà d'aplicació el que ordena el segon paràgraf de l'article 203. L'aparició de deutes ignorats després de satisfet el llegat, o la coneixença de nous béns o nous drets, o el cobrament de crèdits dubtosos, obligarà el legatari a reintegrar-ne l'excés a l'hereu o el facultarà per al cobrament del que manqui. El legatari de part alíquota no podrà promoure el judici de testamentaria, però podrà, en canvi, demanar l'anotació preventiva del seu dret.

Secció segona De la reducció dels llegats i de la quarta faldícia

Els llegats el valor dels quals excedeixi el que obtingui per causa de mort la persona gravada per voluntat del testador, seran reduïbles per ineficaços, llevat que el gravat els compleixi íntegrament sabent que són excessius. Quan sigui procedent la quarta falcídia s'aplicarà el que disposen els articles següents. La reducció no afectarà els llegats imputables a la llegítima en la part que cobreixin la del legatari que sigui legitimari, ni els que no siguin reduïbles per falcídia. L'hereu podrà fer valer aquesta reducció encara que no hagi acceptat l'herència a benefici d'inventari o no tingui dret a falcídia.

L'hereu al qual per raó dels llegats no quedi lliure la quarta part de l'actiu hereditari líquid, tindrà dret a retenir en propietat la dita part, anomenada falcídia, a fi de la qual cosa els llegats podran ésser reduïts en la mesura necessària. El testador podrà prohibir la retenció de la quarta falcídia i ordenar les regles que hagin de regir-la; però no podrà imposar una determinada valoració als elements que hagin de servir de base per a calcular-la. Solament podrà detreure la falcídia l'hereu que adquireixi l'herència en primer lloc, baldament ho sigui per virtut de substitució vulgar, pupil·lar o exemplar. Per a exercitar aquest dret, l'hereu haurà de practicar inventari de l'herència en el temps i en la forma preceptuats per a la trebel·liànica.

Si són diversos els hereus, cada un podrà retenir per falcídia la quarta part de la respectiva quota en l'actiu hereditari, i això encara que, sumats tots els llegats disposats pel testador, no excedeixin les tres quartes parts del total valor hereditari líquid.

Per a determinar la quarta falcídia i calcular el percentatge de reducció dels llegats, hom prendrà per base l'actiu hereditari líquid i els llegats reduïbles, amb llurs corresponents estimacions i imputacions, conformement als articles següents.

Formaran l'actiu hereditari líquid el conjunt de béns i drets que componguin l'herència en morir el testador, després de rebaixar els deutes hereditaris i tots altres conceptes deduïbles segons les normes següents: Hom considerarà que integren l'herència els béns i els drets del testador disposats en llegats o en donacions per causa de mort o entre consorts, els crèdits del testador contra l'hereu i els extingits per virtut de llegats d'alliberament o perdó del deute corresponent. Seran rebaixats de l'actiu hereditari: els deutes del testador, encara que siguin per raó de dot, o aquells en què el creditor sigui el mateix hereu; les despeses de la darrera malaltia, d'enterrament i funerals del testador i les d'inventari i defensa de béns hereditaris; les llegítimes, àdhuc la de l'hereu que sigui legitimari; els llegats per a fins piadosos, benèfics o docents i els d'aliments. La valoració dels béns i els drets de l'actiu hereditari, i dels deutes i tots els conceptes indicats, es referirà al temps de morir el testador, descomptats els gravàmens que sense ésser penyora o hipoteca, afectin els béns. Dels crèdits i els deutes hereditaris a termini serà descomptat el que llur ajornament importi, i hom prescindirà dels crèdits i els deutes condicionals, eventuals o dubtosos, àdhuc dels deutes que es puguin derivar de fiançaments fets pel testador; però si resultaven cobrables i una vegada fets efectius, hom rectificarà la falcídia, amb el consegüent abonament a l'hereu o als legataris, segons els casos.

Seran reduïbles els llegats a càrrec de l'hereu o del cohereu que pretengui la falcídia, sia perquè els hi imposi determinadament el testador o perquè resultin al seu càrrec totalment o parcialment, inclosos els prellegats. Seran exceptuats de la reducció: els llegats de deute propi del testador, encara que sigui per restitució de dot; els que siguin a favor de legitimaris en concepte o pagament de llur llegítima en la part que la cobreixin; els d'aliments, i els que el testador expressament disposi que es compleixin sense cap reducció. A aquests efectes, les donacions revocables eficaces indicades a l'article 229 s'equipararan als llegats, i ambdós s'estimaran pel valor que en morir el testador tinguin els béns i els drets corresponents.

Serà imputat a la falcídia de l'hereu o del cohereu respectiu tot el que, estimat pel seu valor al temps de morir el testador i després de deduït l'import de tots els llegats o part d'ells a llur càrrec, encara que fossin prellegats o donacions de les anteriorment indicades, correspondria sense la falcídia fer pròpiament seu en la successió a l'hereu o al cohereu, incloent-hi el que s'obtingui en l'herència per via de substitució vulgar o dret d'acréixer, si són procedents, i també per l'absorció de llegats ineficaços, així com els fruits o interessos dels subjectes a condició o termini suspensius, mentre no arribi llur compliment o venciment. No seran imputats a la falcídia els prellegats i donacions per causa de mort atorgats pel testador al mateix hereu o al cohereu, sens perjudici de la reducció que per llur falcídia puguin sofrir com els altres llegats.

El legatari que per la reducció resulti en condomini amb l'hereu gravat sobre una cosa indivisible o que es menysvalori amb la seva divisió, podrà optar per fer-la seva íntegrament, abonant a l'hereu en diners l'import de la reducció. Si el testador fa algun llegat a favor del mateix hereu gravat amb la prevenció que haurà de complir íntegrament els restants llegats si ho permeten el passiu hereditari i les llegítimes, podrà optar, en acceptar l'herència, entre el llegat o la falcídia.

L'hereu gravat excessivament amb llegats, que sigui al seu torn legitimari del causant, tindrà dret a falcídia a més de la seva llegítima. L'hereu fiduciari gravat amb llegats no tindrà dret sinó a una quarta per trebel·liànica i falcídia, per la part proporcional de cada una d'elles. El dret a la falcídia s'extingeix per la seva renúncia expressa o tàcita, que hom estima renunciada quan l'hereu gravat lliura o compleix íntegrament, sabent-ho, el llegat excessiu, sense reclamar la falcídia.

Si per raó d'algun llegat d'usdefruit disposat pel testador a favor de qui no fos el seu cònjuge no quedés a l'hereu o al cohereu, en propietat lliure de l'usdefruit, la quarta part de tot el que adquireixin de l'actiu hereditari líquid, podran obtenir l'extinció de l'expressat usdefruit en la mesura necessària per a deixar alliberada aquella quarta part abonant en diners al legatari de l'usdefruit el valor que la part a extingir tingui en efectuar-se l'alliberament. Als efectes de minorar aquesta extinció, hom imputarà a l'hereu o al cohereu llur llegítima i el prellegat que els atribueixi béns en propietat plena. L'exercici d'aquest dret requerirà inventari en els temps i en la forma exigits per a l'exercici de la falcídia.

Capítol X Dels marmessors

El testador o l'heretant podran nomenar en testament, codicil o heretament un o més marmessors universals o particulars i facultar-los per a designar substituts. Si el marmessor, requerit notarialment per algun hereu o persona afavorida per l'herència, no renuncia al càrrec davant Notari dins els deu dies naturals següents a la notificació, entendrem que l'accepta. La renúncia del càrrec de marmessor no implicarà la pèrdua del que hi ha disposat a favor seu, llevat que el testador ho imposi. Els marmessors no podran delegar llurs funcions si no hi han estat facultats.

Seran marmessors universals les persones que rebin del testador l'encàrrec de lliurar l'herència en la seva universalitat a persones per ell designades o de destinar-la a les finalitats expressades en el testament o en la confiança revelada. El nomenament de marmessor universal substituirà la manca d'institució d'hereu en el testament, qualsevol que fos la destinació de l'herència. La marmessoria universal podrà ésser de realització dinerària de tota l'herència o de part d'ella, o de lliurament directe del romanent de béns hereditaris segons que ho ordeni el testador o s'infereixi del testament. En cas de dubte, hom entendrà que és de lliurament directe del romanent. Serà marmessor particular, encara que el testador el qualifiqui d'universal, aquell que, existint hereu, hagi de complir un o més encàrrecs relatius a l'herència o executar disposicions testamentàries o de l'heretament. Si el causant no els hagués conferit cap encàrrec, els marmessors particulars tindran cura de l'enterrament, dels funerals i sufragis piadosos d'aquell i de demanar el compliment dels modes que hagués ordenat.

El marmessor universal està facultat per a possessionar-se de l'herència i administrar-la igual que tot hereu, disposar dels seus béns amb l'extensió expressada en els paràgrafs següents i realitzar els actes necessaris per al compliment de la seva comesa i les disposicions del testament. També està legitimat processalment per a tots els litigis o qüestions que se suscitin sobre els béns hereditaris, els fins de la marmessoria i la validesa del testament, el codicil, la memòria testamentària o l'heretament i per a interpretar-los. La marmessoria universal de realització d'herència facultarà el marmessor per a vendre béns, encara que existeixin legitimaris; cobrar crèdits i cancel·lar-ne les garanties; retirar dipòsits de tota classe, satisfer deutes i càrregues hereditàries i els impostos causats per la successió, complir els llegats i d'altres disposicions testamentàries, demanar el compliment de modes, pagar les llegítimes i, en general, efectuar tots els actes que calgui per a la realització dinerària dels béns de l'herència, donant al diner obtingut la inversió o la destinació ordenades pel testador. La marmessoria universal de lliurament directe del romanent de béns hereditaris facultarà el marmessor per a satisfer els deutes i les càrregues hereditaris i els impostos causats per la successió; complir els llegats i les altres disposicions testamentàries; demanar el compliment de modes; pagar les llegítimes i efectuar els actes de realització expressats en el paràgraf anterior en la mesura necessària per a fer els referits pagaments i abonaments de despeses corresponents i, si no hi ha comptador partidor, realitzar la partició de l'herència. El testador podrà reduir i limitar les facultats abans expressades i ampliar-les amb altres que no siguin contràries a les lleis.

Els marmessors universals formaran inventari de l'herència dintre l'any següent a la mort del testador. En cessar en llur comesa, retran comptes justificats davant el Jutge competent, encara que el testador els n'hagués dispensat. També els retran els marmessors particulars, si hi fossin requerits.

Llevat que el causant assenyali una altra retribució, el marmessor universal tindrà dret a percebre el deu per cent del valor de l'actiu hereditari líquid, i el particular que sigui comptador partidor, el dos per cent. Si són diversos els marmessors universals o els comptadors partidors, la dita retribució correspondrà per parts iguals als qui hagin exercit el càrrec. Els llegats o altres disposicions a favor dels marmessors no seran imputats a llur retribució, llevat que el causant disposi el contrari. Els marmessors particulars no comptadors partidors podran exigir la remuneració que correspongui per llurs treballs professionals o d'administració de béns. Tot marmessor tindrà dret al reembossament de les despeses causades en l'exercici del seu càrrec.

Els marmessors compliran llur encàrrec dins els termes i llurs pròrrogues que fixin el testament, el codicil o l'heretament, que podran ésser ampliats per tots els hereus de comú acord. A manca d'assenyalament de termini, si els marmessors no han complert llur encàrrec dintre un any a comptar des de la mort del causant, qualsevol dels interessats podrà obtenir del Jutge que siguin requerits perquè el compleixin dins el terme que hom els assenyali, amb sanció de caducitat del càrrec i sens perjudici de les responsabilitats dimanants de la demorança. Els marmessors particulars que siguin comptadors partidors hauran d'efectuar la partició dins el termini d'un any comptat des que hagin acabat els litigis promoguts sobre la validesa o la nul·litat del testament o el codicil. Les funcions específiques de comptador partidor no podran ésser atribuïdes a cap cohereu o a cap legatari de part alíquota, llevat que aquest darrer sigui un ascendent de tots els hereus.

Vacant la marmessoria qualsevol dels interessats en la successió podrà sol·licitar al Jutge que, si ho creu procedent, designi un o més marmessors datius amb les mateixes funcions i facultats que els marmessors testamentaris. Sens perjudici d'això abans disposat i acabada la marmessoria abans d'haver estat complert l'encàrrec o la missió encomanats, n'incumbirà el compliment a l'hereu.

Capítol XI Ineficàcia dels testaments, els codicils i les memòries testamentàries

Els testaments o codicils que no corresponguin a algun dels tipus previstos en aquesta Compilació seran nuls. També seran nuls els testaments que no continguin institució d'hereu tal com exigeix l'article 109 i sens perjudici del que disposen el paràgraf segon del mateix article i els articles 106 i 236. Els testaments sacramentals restaran ineficaços per caducitat si no són elevats a escriptura pública en la forma prevista en aquesta Compilació, dins els cinc anys comptats des de la mort del testador. La nul·litat del testament implicarà la de tots els codicils i memòries testamentàries atorgats pel testador, llevat que siguin compatibles amb un testament anterior que hagi de subsistir per nul·litat del posterior.

Els codicils implicaran revocació de la part del testament anterior que aparegui modificada o resulti incompatible. L'atorgament de testament revocarà els codicils i memòries testamentàries anteriors, tret que el testador disposi altrament. El codicil posterior solament revocarà l'anterior en allò que hagi estat modificat o resulti incompatible amb aquell. En cas de coexistir diversos codicils d'un mateix testador, els més recents prevaldran sobre els més antics en tot el que resulti modificat o incompatible. La revocació expressa d'un codicil es podrà fer en un altre codicil. La mateixa norma regirà en les memòries testamentàries.

Les institucions i els llegats de confiança caducaran si els hereus o legataris nomenats moren sense haver-la revelada o complerta; si la revelen o la compleixen a llur favor i, en general, quan la confiança no es pot complir pel fet de resultar desconeguda, il·legal, contradictòria o indesxifrable. Caducarà igualment en la part en què la confiança resultés afectada per alguna d'aquestes circumsntàncies. En caducar la institució d'hereu de confiança, l'herència o la part afectada de caducitat serà deferida a favor dels qui en aquell moment resultin ésser hereus abintestat del causant de l'herència o llegat. En el cas de caducitat parcial, aquestes persones tindran la condició de legataris de part alíquota en la porció caducada. La caducitat del llegat de confiança produirà la seva absorció total o parcial per l'herència.

Títol tercer De les donacions per causa de mort

Les donacions per causa de mort no podran ésser universals i es regiran per les normes dels llegats tocant a: les causes d'incapacitat per a succeir i d'indignitat successòria declarada del donatari; el dret preferent dels creditors hereditaris per al cobrament de llurs crèdits; el dret d'acréixer entre els donataris; la possibilitat de substitució vulgar del donatari; les condicions, les càrregues, els f ideïcomisos i els modes imposats al donatari, i la pèrdua posterior dels béns donats. En tota altra cosa, es regiran per les normes de les donacions entre vius, en tant que ho permeti llur naturalesa especial. Les donacions atorgades sota la condició suspensiva de sobreviure el donatari al donant tindran el caràcter de donacions per causa de mort, i estaran subjectes al règim d'aquestes, sens perjudici d'allò disposat en matèria d'heretament.

Podrà atorgar donacions per causa de mort qui tingui capacitat per a testar; però en cas de no ésser atorgades en escriptura pública, només seran vàlides si el donant és major d'edat. Podrà acceptar-les el donatari amb capacitat per a contractar o els seus representants legals. En morir el donant, el donatari farà seus els béns donats, independentment que l'hereu accepti l'herència i de la validesa o subsistència del testament del donant o de les seves disposicions. El donatari es podrà possessionar dels dits béns sense necessitat de lliurament per l'hereu o pel marmessor. La transmissió de la propietat de la cosa donada estarà supeditada al fet de quedar definitivament ferma la donació, fora que la voluntat de les parts sigui de transmissió immediata sota la condició resolutòria de revocació o premoriència del donatari.

Les donacions per causa de mort restaran sense efecte si el donant les revoca expressament en escriptura pública, testament o codicil; si aliena o llega els béns donats; si el donant atorga amb posterioritat heretament no prelatiu, des del moment en què aquell produeix efecte; si el donatari premor al donant i si aquest no pereix amb ocasió de l'especial perill determinant de la donació.

Títol quart De la successió intestada

En matèria de successió intestada, s'aplicaran les normes del Codi Civil, llevat de les regles contingudes en aquesta Compilació. Es tindran per no fetes les referències dels articles 179 i 942 del Codi Civil a l'article 812 del mateix Codi. Les referències a l'Estat dels articles 913, 956, 957 i 958 del Codi Civil s'entendrà que són fetes a la Generalitat de Catalunya.

En la successió intestada del pare o de la mare adoptants en forma plena, i en la dels seus ascendents, els fills adoptius i llurs descendents per estirps s'equiparen als altres fills per naturalesa i llurs descendents, àdhuc en el cas de concórrer amb aquests en la successió. Els fills adoptats en forma plena no tindran dret a la successió intestada dels parents de la família originària. Els pares adoptants en forma plena i llurs ascendents ocupen en la successió intestada dels fills adoptius i llurs descendents la posició dels pares i ascendents per naturalesa, els quals resten exclosos. Els dits ascendents dels pares adoptius únicament succeiran abintestat els adoptats si han donat a aquests contínuament el tracte familiar que correspon als descendents. Els parents col·laterals de la família d'origen no heretaran tampoc en la successió intestada de l'adoptat en forma plena ni en la dels seus descendents. El que estableixen els dos paràgrafs anteriors no és aplicable al supòsit que un consort adoptés en forma plena el fill per naturalesa de l'altre consort, quant a aquest i la seva família, sens perjudici dels drets successoris abintestat que puguin correspondre a l'adoptant. També en aquest supòsit el fill adoptat en forma plena per un sol consort i els descendents d'aquell heretaran com a tals els dits pare o mare i els seus ascendents per naturalesa.

El vidu o la vídua a qui el difunt consort no hagués atorgat cap disposició per causa de mort en codicil o en capítols matrimonials, adquirirà, per ministeri de la llei, lliure de fiança en la successió abintestat d'aquest, l'usdefruit de la meitat de l'herència si els hereus abintestat són descendents o ascendents del difunt. L'esponsalici o escreix i la soldada no tindran a aquests efectes el caràcter de disposició per causa de mort. Mancant acord entre els interessats o resolució judicial determinativa dels béns concrets hereditaris que hagin d'ésser objecte de l'usdefruit, el cònjuge tindrà l'administració de tota l'herència, però lliurarà als hereus els fruits i les rendes corresponents a la part lliure de l'usdefruit. L'esmentat usdefruit no s'estendrà a les llegítimes ni a les donacions per causa de mort o als llegats fets en codicil a favor d'altres persones i serà incompatible amb la quarta vidual que pogués correspondre al consort, el qual podrà optar entre un dret i l'altre, amb aplicació del que estableix l'article 257. No tindrà dret a aquest usdefruit el vidu o la vídua que estigués separat del cònjuge difunt per una causa que li fos imputable, encara que no sigui per sentència, ni el que fos declarat indigne de succeir-li; i el perdrà si contreu nou matrimoni o si passava a viure maritalment de fet amb una altra persona.

La successió intestada del causant impúber, en defecte de substitució pupil·lar, es regirà per les normes següents: Primera. En els béns procedents del seu pare o de la seva mare no adoptius o dels altres parents paterns o materns fins al quart grau, qualsevol que sigui el títol d'adquisició dels dits béns, seran respectivament cridats a successió, per llur ordre, els parents més pròxims de l'impúber, dins el quart grau en la línia de la qual els béns procedeixin. Segona. Si hi ha ascendents d'altra línia, conservaran llur dret a la llegítima sobre els dits béns. Tercera. En els altres béns de l'impúber, la seva successió intestada es regirà per les regles generals, sense distinció de línies. Quarta. Als efectes d'aquest article són considerats de procedència paterna el dot estimat i l'esponsalici o escreix, i de la materna, el dot inestimat, el preu de l'estimat i la soldada. Els béns que, en virtut de reserva per segones núpcies, hagi adquirit l'impúber, quedaran compresos entre els de la línia del cònjuge premort, si doncs no els hagués adquirit per elecció o distribució del reservista. Cinquena. No tindran la consideració de troncals els fruits dels béns d'igual caràcter.

Títol cinquè Disposicions comunes a les successions testada i intestada

Capítol I De la capacitat successòria

Tindran incapacitat relativa total per a succeir les persones a qui es refereixen els articles 752, 753 i 754 del Codi Civil, en els casos que hi són previstos, amb assimilació del Rector al Notari.

Incorreran en indignitat per a succeir les persones compreses en algun dels casos expressats en l'article 756 del Codi Civil.

En les successions testades o intestades dels cònjuges entre ells, i també respecte a la quarta vidual i al dret d'usdefruit que estableix l'article 250, seran causes d'indignitat, ultra les indicades en l'article anterior, el fet d'haver el cònjuge supervivent maltractat d'obra o injuriat greument el seu consort difunt. Als efectes de la quarta vidual, serà també causa d'indignitat el fet d'haver sostret dolosament béns de l'herència relicta pel premort.

En el supòsit de l'article anterior i en qualsevol altre cas d'indignitat l'acció caducarà transcorreguts cinc anys des que l'indigne de succeir es trobés en possessió dels béns en qualitat d'hereu o legatari.

Capítol II De l'acceptació i la repudiació de l'herència

L'hereu que repudiï l'herència testamentària podrà acceptar la intestada, però amb subjecció als llegats, fideïcomisos i altres càrregues que el testador hagi imposat. Si l'hereu repudia l'herència intestada amb coneixement que és instituït hereu en testament, hom entendrà que ha repudiat també l'herència testada; però si ho ignora, la repudiació no el perjudicarà. L'acceptació i la repudiació d'herència vàlidament fetes són irrevocables.

El dret de l'hereu a acceptar o repudiar l'herència prescriu al cap de trenta anys a comptar des que li fou deferida. Les p ersones interessades en la successió, àdhuc els creditors de l'herència o de l'hereu, podran obtenir del Jutge, tan bon punt transcorreguts nou dies a comptar des de la mort del causant, que assenyali un termini a l'hereu perquè manifesti si accepta o repudia l'herència. Aquest termini no excedirà els trenta dies naturals, llevat que el Jutge, amb justa causa, concedeixi un major termini, que no podrà ésser superior a seixanta dies. Transcorregut el termini assenyalat sense haver l'hereu acceptat l'herència en escriptura p blica o davant el Jutge, ni sol·licitat d'aquest termini per a deliberar, hom considerarà que la repudia.

Mort l'hereu sense haver acceptat ni repudiat l'herència deferida, el dret a succeir-hi mitjançant la seva acceptació i el de repudiar-la seran transmesos sempre als seus hereus. Els hereus de l'hereu que hagués mort sense acceptar ni repudiar l'herència podran acceptar ambdues herències, però no acceptar la primera i repudiar la segona. En cas d'ésser diversos els hereus que acceptin la segona herència, cadascun d'aquests podrà acceptar o repudiar la primera, independentment dels altres, i amb dret preferent d'acréixer entre ells. El legitimari, legatari o fideïcomissari que després d'ésser-li deferit el dret de llegítima, llegat o fideïcomís, morís sense haver-lo renunciat ni acceptat, el transmetrà sempre als seus hereus.

L'hereu, mentre no prescrigui el seu dret d'acceptar o repudiar l'herència o dins el termini a què es refereix el segon paràgraf de l'article 257, podrà obtenir de Jutge un termini improrrogable de nou mesos naturals per a deliberar sobre l'acceptació o la repudiació. Durant aquest període no podran accionar contra l'herència els legataris i fideïcomissaris, ni tampoc els creditors que no siguin hipotecaris. Podran els dits legataris, fideïcomissaris i creditors demanar al Jutge que designi per a l'herència el curador que estableix l'article 99, però limitat a la simple custòdia dels béns. Transcorregut el termini per a deliberar sense que l'hereu hagi manifestat al Jutge que repudia l'herència, hom considerarà que l'accepta purament i simplement.

Per l'acceptació de l'herència pura i simple l'hereu respondrà de les obligacions del causant i de les càrregues hereditàries no solament amb els béns relictes; sinó també amb els seus propis, indistintament. Seran càrregues hereditàries les despeses de l'última malaltia, d'enterrament i funeral del causant; les de formació d'inventari, partició i defensa dels béns de l'herència; les del judici de testamentaria o d'abintestat causades en interès comú; les de lliurament de llegats, pagament de llegítimes, retribució als marmessors i les altres despeses i càrregues de naturalesa anàloga.

Capítol III Del benefici d'inventari i del de separació de patrimonis

L'hereu que no hagi obtingut termini per a deliberar podrà, baldament el causant ho hagi prohibit, acceptar l'herència i gaudir del benefici d'inventari, posat que, amb expressió d'efectuar-lo a aquest fi, practiqui, abans o després, l'inventari de l'herència en el temps i en la forma que prescriu l'article 199, sense que calgui la valoració dels béns inventaris. En cas de no practicar-ne l'inventari en el temps i en la forma prescrita, entendrem acceptada l'herència purament i simple. Durant el termini de formalització de l'inventari serà d'aplicació el que preceptua el paràgraf segon de l'article 259.

Gaudiran de ple dret d'aquest benefici, encara que no hagin pres inventari, els hereus menors d'edat no emancipats o habilitats, els incapacitats, els hereus de confiança i les entitats o els establiments benèfics docents o piadosos. També es consideraran acceptades a benefici d'inventari les herències deixades als pobres i, en general, les destinades a fins benèfics, docents o piadosos.

L'acceptació de l'herència a benefici d'inventari produirà els efectes següents: Primer. L'hereu no respondrà de les obligacions del causant ni de les càrregues hereditàries amb els seus béns propis, sinó únicament amb els béns de l'herència. Segon. Subsistiran, sense extingir-se per confusió, els drets i els crèdits de l'hereu contra l'herència i les càrregues i les obligacions d'aquell a favor d'aquesta. L'hereu es podrà fer pagament dels dits crèdits. Tercer. Mentre no quedin pagats els deutes i les càrregues hereditàries, no es confondran per a cap efecte en dany dels creditors hereditaris ni de l'hereu, els béns de l'herència amb els propis o privatius de l'hereu, i, en conseqüència, els creditors particulars d'aquest no podran perseguir els béns de l'herència de la mateixa manera que no podran perseguir els béns privatius de l'hereu els creditors del causant. En previsió que el benefici d'inventari decaigui, aquests podran, això no obstant, fer valer simultàniament el benefici que els concedeix l'article següent. Quart. Vincularan l'hereu els actes propis del seu causant, però en tant que això impliqui deute hereditari s'aplicarà el que disposa aquest article. Cinquè. El benefici d'inventari no impedirà a l'hereu d'adquirir l'herència, possessionar-se'n i administrar-la; però fins que quedaran pagats tots els creditors coneguts la portarà en administració especial i procedirà, sota la seva responsabilitat, abans de lliurar o de complir els llegats, a pagar els dits creditors a mesura que es presentin, i a cobrar-se llurs crèdits amb els diners que trobi a l'herència o que obtingui en la venda dels béns de la mateixa herència, sens perjudici del que pugui adjudicar en pagament. Si satisfets alguns o tots els legataris, apareguessin creditors hereditaris desconeguts, sense que sigui suficient el restant de l'herència per a pagar-los, aquests podran repetir contra aquells. Perdrà el benefici d'inventari l'hereu que procedeixi fraudulentament en aquests pagaments i en aquesta realització de béns.

Els creditors per deutes del causant o per despeses de la seva última malaltia i els legataris podran obtenir del Jutge competent que el patrimoni hereditari sigui considerat separat del privatiu de l'hereu, a l'objecte de salvaguardar el seu dret davant els creditors particulars d'aquest últim. El Jutge, previ inventari de l'herència i prèvia adequada justificació, concedirà aquest benefici i adoptarà, si s'escauen, les mesures conduents a la seva efectivitat. Els creditors del causant i els legataris que obtinguin el benefici de separació tindran dret preferent per al cobrament de llurs crèdits i percepció de llurs llegats respecte als creditors particulars de l'hereu, però mentre aquests últims no resultin pagats, els dits creditors no podran perseguir els béns privatius de l'hereu.

Capítol IV Dels dret d'acréixer

Instituïts conjuntament dos o més hereus en una herència, baldament no fos en la mateixa clàusula, si per qualsevol causa algun d'ells no arriba efectivament a ésser-ho, la seva quota hereditària vacant acreixerà els altres hereus, tret que el testador hagi prohibit el dret d'acréixer. Instituïts conjuntament dos o més hereus en una mateixa quota o porció d'herència, si el qui no arriba a ésser hereu fos del mateix grup, l'acreixement tindrà lloc preferentment entre els altres del mateix grup i solament en defecte d'aquests acreixerà els altres instituïts conjuntament. Quan en lloc de l'hereu que falti arribi a ésser-ho algun dels seus hereus per dret de transmissió successòria, o ho siguin els cridats per via de substitució vulgar o per fideïcomís, no tindrà lloc el dret d'acréixer. L'hereu que accepti la quota d'herència que li correspongui directament adquirirà de dret la que acreixi a favor seu.

L'acreixement sempre tindrà lloc en proporció a les respectives quotes o participacions hereditàries i amb subsistència dels llegats i altres càrregues imposades pel causant que afectin la quota vacant, encara que ho haguessin estat determinadament a càrrec de l'hereu que falti, posat que no siguin personalíssimes d'aquest. Els hereus per dret de transmissió o per subsitució vulgar o per fideïcomís i els compradors de l'herència s'aprofitaran, respectivament, del dret eventual d'acréixer de llur causant, hereu anterior o venedor qualsevol que sigui el temps en què l'acreixement tingui lloc, fora que el causant disposés o en la venda hom establís una altra cosa.

Si el dret d'acréixer no pot tenir lloc entre els hereus instituïts, la quota o porció hereditària vacant incrementarà necessàriament i proporcionalment les quotes dels altres hereus, amb subsistència dels llegats o altres càrregues en la forma establerta en el primer paràgraf de l'article anterior. Serà aplicada la mateixa norma respecte a la quota hereditària de la qual el testador no hagués disposat.

Entre els legataris cridats ensems a un mateix llegat serà procedent el dret d'acréixer, si el testador no l'hagués prohibit. Seran exceptuats els llegats de diner, tret que el testador concedís l'expressat dret. En les substitucions fideïcomissàries disposades a favor de diversos fideïcomissaris cridats conjuntament, la quota o part d'herència o llegat fideïcomesos que, una vegada deferit el fideïcomís, haguessin correspost al qui per qualsevol causa no arribi a ésser-ho, acreixerà a favor dels altres que efectivament ho siguin, tot quedant, però, salvat el dret de transmissió en les substitucions fideïcomissàries a termini i la substitució vulgar en fideïcomís, expressa o tàcita.

Capítol V De les reserves

Els béns que el vidu o la vídua hagin adquirit per qualsevol títol lucratiu del seu difunt consort, directament o bé per successió intestada de llur fill comú o d'un descendent d'aquest, passaran per ministeri de la llei, a partir del moment en què el dit vidu o la dita vídua contregui noves núpcies, a tenir la qualitat de reservables a favor dels fills de l'anterior matrimoni o descendents d'aquests. En morir el cònjuge bínube els béns reservables o llurs subrogats seran deferits als referits fills o descendents reservataris que existeixin en esdevenir-se la dita mort, els quals els adquiriran com a successors del consort premort, conformement al que estableix el paràgraf primer de l'article següent, i sens perjudici de llur dret a renunciar-los.

La delació dels béns reservables tindrà lloc segons les regles de la successió intestada, amb exclusió dels que hagin renunciat la reserva després de contreure el reservista segones núpcies i dels justament desheretats pel cònjuge premort o declarats indignes en la successió d'aquest. L'exclusió no afectarà l'estirp de descendents del renunciant premort al bínube, ni la dels desheretats o declarats indignes de succeir. Això no obstant, el cònjuge podrà distribuir per a després de la seva mort entre els reservataris els béns reservables. Mort el cònjuge bínube amb testament universal a favor d'algun dels reservataris sense que en atorgar-lo, ni amb anterioritat, hagués exercitat per actes entre vius la dita facultat de distribució, hom considerarà que pel mer fet d'atorgar l'heretament usà d'aquesta facultat exclusivament a favor de l'hereu contractual que arribi a ésser-ho, el qual, en morir el reservista, farà seus els béns reservables, amb excepció d'aquells que abans de l'heretament el reservista hagués donat a qualsevol dels reservataris que li sobrevisquin. Serà d'aplicació el paràgraf anterior al reservatari o reservataris que resultin ésser hereus del reservista per heretament pur o preventiu o per testament, sempre que el reservista no hagués exercit abans o després de l'heretament o testament la dita facultat de distribució. Igualment serà d'aplicació als reservataris que resultin ésser donataris o legataris de béns reservables, posat que sobrevisquin al reservista. Exercida en qualsevol de les formes previstes la facultat d'elegir o distribuir, els béns reservables adquirits pels dits hereus, donataris o legataris perdran, per ministeri de la llei, a la mort del reservista, la qualitat de reservables, i serà estimat a tots els efectes legals que pertanyen a l'herència privativa del reservista i, en conseqüència, seran computats a l'objecte de calcular l'import de la llegítima que correspongui als reservataris en la successió d'aquell, i seran imputats al pagament d'aquesta.

La reserva no afectarà els béns alienats o gravàmens constituïts pel cònjuge vidu abans de contraure noves núpcies i que altrament haurien estat reservables, sens perjudici que la tal reserva afecti llurs subrogats. Seran exceptuats d'això anteriorment disposat els casos en què hi hagi confabulació fraudulenta amb l'adquirent, sens perjudici, de més a més, de les accions de simulació que siguin procedents. Serà d'aplicació als béns mobles reservables allò que per als subjectes a restitució fideïcomissària estableixen els apartats quart i cinquè de l'article 181.

També seran reservables els béns que tinguin aquest caràcter segons l'article 811 del Codi Civil, excepció feta d'aquells que, de conformitat amb l'article 251 d'aquesta Compilació, adquireixin els ascendents per successió intestada d'un impúber. Aquesta reserva no afectarà la llegítima dels ascendents en la successió testada o intestada de llurs fills o descendents, siguin o no siguin hereus d'aquests. Serà d'aplicació a aquesta reserva el que estableixen els dos articles anteriors; però el que disposen els paràgrafs segon i següents de l'article 270 només serà d'aplicació si els reservataris són fills o descendents del reservista.

Capítol VI De la col·lació i la partició

El descendent que com a hereu concorri amb un altre descendent també hereu en la successió testada o intestada d'un ascendent comú, haurà de col·lacionar als efectes de partició de l'herència, salvant voluntat contrària del causant expressada en testament o en codicil, o en atorgar la donació o liberalitat, els béns que hagi rebut del dit causant, per actes entre vius a títol gratuït, posat que sigui per raó del seu matrimoni o per a pagar-li la llegítima, donar-li alguna carrera professional, artística o d'altra classe, establir-li un negoci o indústria, satisfer-li els deutes o les primes d'assegurança de vida en benefici seu, i per qualsevol altra donació o liberalitat en l'atorgament de la qual hom estableixi expressament que sigui col·lacionable. Així mateix, si algun dels descendents hereus hagués de col·lacionar una donació de les primerament expressades, en concurrència amb un altre afavorit amb una donació de qualsevol altra classe no col·lacionable segons el que ha estat preceptuat anteriorment, aquest últim haurà de col·lacionar-la, llevat que el causant ho dispensés, encara que fos en el seu testament o codicil. El nét hereu en la successió del seu avi haurà de col·lacionar la donació o liberalitat que per algun dels conceptes expressats hauria rebut i hagut de col·lacionar en la mateixa successió el seu pare si visqués, posat que fos també hereu d'aquest el referit nét, i quant al tot o la part que hagi arribat al seu poder. La col·lació no podrà aprofitar als cohereus que no siguin descendents del causant ni als legataris i creditors de l'herència. Els béns col·lacionables ho seran pel valor que tinguessin al temps de morir el causant, amb aplicació del que disposa el segon paràgraf de l'article 129.

El causant podrà ordenar i els hereus unànimement convenir que no es procedeixi a la partició de l'herència per un termini que no excedeixi deu anys a comptar des de l'obertura de la successió. Els hereus podran practicar la partició de comú acord, prescindint dels comptadors partidors nomenats pel causant, llevat expressa disposició contrària d'aquest. La partició de l'herència podrá ésser efectuada provisòriament, a tots els efectes legals, mitjançant adjudicació a tots els hereus de cadascun dels béns d'aquella en parts indivises proporcionals a llurs quotes hereditàries.

Capítol VII De les accions de petició d'herència i possessòries

L'hereu té l'acció de petició d'herència contra qui la posseeixi, en tot o en part, en aquell concepte, o sense al·legar cap títol, per tal d'obtenir el reconeixement de la seva qualitat i la restitució dels béns com a universalitat, sense obligació de provar el dret del seu causant sobre els béns singulars que la constitueixin. Aquesta acció serà procedent també contra els hereus del posseïdor o hereu aparent i contra els adquirents de la totalitat o d'una quota d'herència. L'hereu aparent que hagués alienat béns de l'herència solament haurà de restituir a l'hereu real el preu o la cosa que com a contraprestació hagi obtingut amb l'alienació onerosa o el que hagi adquirit amb ells, amb subrogació en les accions per a reclamar el preu o la cosa que hom degués encara. L'hereu real no podrà reivindicar dels adquirents de bona fe i a títol onerós els béns alienats per l'hereu aparent. Regiran les normes de l'acció reivindicatòria, distingint, però, segons que l'hereu aparent ho hagués estat de bona fe o no, per a la devolució de fruits, l'abonament de millores i les responsabilitats del dit hereu aparent, vençut en el judici de petició d'herència. L'acció de petició d'herència prescriurà al cap de trenta anys.

L'hereu instituït sota condició suspensiva, mentre aquesta estigui pendent de compliment podrà demanar la possessió provisional de l'herència.

Llibre tercer Dels drets reals

Títol primer De la tradició i de l'accessió

En el contracte de compra-venda, la tradició o el lliurament de la cosa venuda tindrà lloc per qualsevol de les formes admeses en el Codi Civil i també pel pacte en què el venedor declara que extreu del seu poder i possessió la cosa venuda i la transfereix al comprador amb facultat a aquest per a prendre-la per si mateix i constituir-se en l'ínterim posseïdor en nom seu. Això serà també d'aplicació als contractes anàlegs que requereixin tradició. Les despeses de lliurament de la cosa venuda seran de compte del venedor. Les de l'atorgament de l'escriptura, expedició de primera còpia i altres de posteriors a la venda seran a càrrec del comprador, llevat pacte contrari.

El qui amb bona fe hagi edificat, sembrat, plantat o romput en sòl d'altri podrà retenir l'edificació, la plantació o el conreu fins que l'amo reintegri, fianci o consigni judicialment el preu dels materials, llavors o plantes i dels jornals dels operaris, en la quantia que declari aquell que en pretengui la retenció, sens perjudici de les comprovacions posteriors. Aquell qui en edificar, sembrar, plantar o rompre habi obrat de mala fe perdrà a favor de l'amo del sòl l'edificació, la plantació o el conreu.

Títol segon De l'usdefruit

L'usufructuari d'un predi podrà tallar a l'època i en la manera que sigui costum a la comarca els arbres i els arbusts que es renoven o rebrollen, pel tronc o les arrels, si doncs no han estat plantats per a ombreig, ornament o una altra destinació específica. En aquest cas només podrà disposar de llurs productes i de llurs branques, mitjançant podada, segons el costum. Als arbres de ribera, de creixença ràpida, serà aplicable el que disposa el paràgraf anterior, amb l'obligació de reposar tot el que es talli. L'usufructuari podrà disposar també dels plançons o arbusts de viver, però haurà de reposar en temps hàbil les tretes efectuades.

Tocant als arbres o arbusts que tot seguit de tallats no es renoven o rebrollen, l'usufructuari solament podrà disposar de llurs productes mitjançant podes de les branques, segons els costums de la comarca; si li calia tallar cap arbre per a atendre a les necessitats de la finca usufructuada, necessitarà autorització del nou propietari.

L'usufructuari farà seus els arbres que morin; quant als arrencats o capolats pel vent, pertanyeran al nu propietari, però aquell els podrà utilitzar per a reparacions en els edificis usufructuats i per a llenya del seu consum domèstic. L'usufructuari podrà també disposar de la mata baixa, fent tallades periòdiques segons el costum de la comarca. L'usufructuari no podrà tallar cap arbre fruiter, però podrà disposar del que hagi mort o deperit per accident, amb l'obligació de reposar-lo.

L'usdefruit de boscos per llur naturalesa destinats a fusta donarà dret a efectuar tallades curtes adequades a l'explotació racional, conformement a un pla tècnic i amb subjecció als usos i costums de la comarca. Quan els boscos tinguin una destinació distinta de la d'obtenir fusta, l'usufructuari no podrà alterar-la, i, en conseqüència, li serà prohibit de tallar arbres. Seran compresos en aquesta classe de boscos, entre altres, els que abans de la constitució de l'usdefruit tenien una funció d'esbarjo o d'ornament d'una finca, les masses d'arbrat destinades a fer ombra, a augmentar l'aglutinament del sòl o a fixar les sorres, a defensar els predis dels vents, a endegar les aigües, a donar fertilitat al sòl i els explotats per tal d'obtenir productes distints de la fusta, com és ara la reïna, la saba, l'escorça i altres.

Títol tercer De les servituds

No es podran constituir per usucapió, ni tan sols immemorial, les servituds següents: Primera. La de mantenir un arbre que, per la seva proximitat al predi veí, impedeixi d'aixecar paret o casa, o que, pel fet d'estar-hi arrimat, faciliti l'accés al dit predi. Segona. La de llums mitjançant forats, escletxes, enreixats o obertures en qualsevol paret, llevat de quan es tracti de lluerna, o sia el buit que mesuri una amplària constant en el parament extern de dotze centímetres i una alçària variable entre la mínima de quaranta-cinc centímetres i la màxima de setanta centímetres. Tercera. La de vistes, sia en paret pròpia, sia en paret mitgera. Quarta. La de llums i vistes entre terrats contigus d'igual o de distinta alçària, que no es trobin tancats, o que ho siguin mitjançant una reixa. Cinquena. La de desguàs per canal o per escorrim d'aigua d'una casa sobre un predi veí, si en remou o n'aixeca les terres, o la de vessar aigües sobre el predi veí que resulti de deterioraments, imperfeccions o insuficiència de les canals, de les conduccions, dels marges o de les comportes. Sisena. La de tenir maquinàries o artefactes que causin incomoditat o perill al predi o a la casa veïna. Setena. La urbana de pas per un buit de paret que el proporcioni sobre una via pública o passatge particular i d'una casa a l'altra per mitjà de ponts, arcs, empostissats o d'altres elements aptes; la que és conseqüència de romandre obert el portal d'una casa o predi o de no trobar-se clos aquest, i la de pas circumstancial entre finques rústiques solament utilitzat en època de labors agrícoles. Vuitena. Les servituds no aparents, considerades com a tals les que no siguin fàcilment visibles des de l'interior del predi.

La servitud de llums consistent en la lluerna a què es refereix el número segon de l'article anterior i la de degotís o desguàs adquirides per usucapió s'extingiran quan per voluntat de l'amo del predi dominant hom en faci desaparèixer el signe exterior, finestra, canal o conducció mitjançant el qual s'exercia. En cas que les dites servituds hagin estat constituïdes per títol, encara que els predis pervinguin a un tal estat que hom no pugui usar d'elles, hom podrà restablir-ne el gaudiment en qualsevol temps mentre no s'hagin extingit per no haver-ne fet ús durant trenta anys.

Tot propietari que es proposi d'edificar al seu predi podrà construir-hi una paret d'obra del gruix corresponent meitat en solar propi i meitat ocupant el del veí. El seu ús serà comú a ambdós en els termes previstos en el paràgraf primer de l'article 287, i cada propietari podrà carregar-hi fins a la meitat del seu gruix. En cas que el propietari no es proposi d'aixecar una paret d'obra de les circumstàncies indicades i empri materials que dificultin greument la possible càrrega de l'edifici del veí, haurà d'aixecar la paret en sòl propi, i aquesta no tindrà caràcter de mitgera.

La mitgera serà així mateix forçosa en les parets de tanca de patis, horts, jardins i solars, fins a l'alçària mínima de dos metres. El sòl de la paret divisòria serà mitger; però el veí no tindrà obligació de contribuir a la meitat de les despeses de construcció de la paret fins que per part seva edifiqui o tanqui la seva finca.

Hom no podrà carregar damunt la paret mitgera que el veí hagi edificat sense haver-ne pagat la meitat del cost o sense conveni amb el susdit veí. El qui hagi construït la paret mitgera podrà ésser compel·lit a rebre del seu veí la meitat del cost de la paret en la porció corresponent. El propietari que construeixi la paret mitgera haurà d'aixecar en tot el seu gruix o espessor fins a l'alçària de tres metres, però la seva major elevació podrà ésser de la meitat del gruix corresponent al seu predi, i deixar de construir l'altra meitat que correspongui al predi veí.

Quan la paret mitgera, pels seus defectes o per mal estat, resulti insuficient per a sostenir les càrregues, qualsevol dels mitgers podrà exigir que en siguin reforçats els fonaments o que hom reconstrueixi la paret a expenses comunes. També seran de compte d'ambdós mitgers les despeses de reconstrucció o de reedificació de la paret mitgera, si l'una o l'altra fos necessària a causa de l'enderroc de qualsevol dels edificis contigus.

Si reunint la paret mitgera les condicions de solidesa convenients, un dels propietaris volia donar-li més gruix o fonaments més profunds per a fer-li suportar una major càrrega o elevació, podrà reforçar la paret o els seus fonaments i àdhuc, si calia, enderrocar i simultàniament reconstruir la paret, a costa seva exclusivament. En aquest cas podrà utilitzar els materials de l'enderroc i haurà d'emplaçar el major gruix sobre el terreny propi. Si posteriorment l'altre propietari volia fer suportar càrregues majors de les que podia sostenir la paret antiga, haurà d'abonar la meitat de la part de paret nova que utilitzi. Cada propietari podrà aixecar la paret mitgera e expenses seves, sense que el veí estigui obligat a contribuir a les despeses mentre no carregui damunt la part aixecada.

Tot propietari podrà construir una paret acostant-la o adossant-la Üe llarg o de través a la paret veïna, sia o no sia mitgera, amb l'obligació de respectar les servituds existents.

Els marges o ribes entre els predis veïns, així com les parets que els revesteixin, hom presumirà que són propietat del superior.

El propietari que planti tires per a formar tanca al seu predi haurà de plantar-les espesses i a setanta centímetres del predi veí, i podrà exigir que l'amo d'aquest, que al seu torn les planti, ho faci, per part seva, en iguals condicions. El que tingués hort o jardí tocant a una paret d'altri o mitgera, que no sigui de tanca, haurà de construir una contraparet de trenta centímetres més alta que el nivell de l'hort, per tal que no es malmetin els fonaments de la paret veïna.

Ningú no podrà tenir vistes ni llums sobre el predi veí, si abans no mira sobre el propi, llevat que tingui constituïda una servitud a favor seu. Hom no podrà obrir cap finestra o construir cap voladís, ni àdhuc en paret pròpia afrontant amb la del veí, sense deixar al propi terreny una androna de l'amplària fixada per les ordinacions o pels costums locals, o, en llur defecte, d'un metre en quadre, almenys, comptat des de la paret o des de la línia més sortida si hi havia voladís. Hom no podrà obrir tampoc cap finestra en una paret contígua a la del veí, o que hi formi angle, si no és a una distància mínima de seixanta centímetres, comptats des de la línia d'unió d'ambdues parets.

Ningú no podrà obrir cap pou a una distància menor de seixanta centímetres dels fonaments de la paret mitgera. En tot cas, restarà sempre salvat el que disposa la Llei d'Aigües.

Si un predi té constituïda a favor seu una servitud de llums o de vistes, l'amo del terreny veí que vulgui edificar haurà de deixar al davant d'aquesta servitud l'androna a què es refereix l'article 293, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa; però podrà obrir finestres que rebin llum per la dita androna. Si la servitud és solament de llums, podrà àdhuc edificar dins l'espai de l'androna fins al caire inferior del buit que dóna llums.

Títol quart De l'emfiteusi

Capítol I Naturalesa, constitució i extinció

L'emfiteusi es regirà pel que estableix el títol de la seva constitució i, en defecte seu, per les disposicions contingudes en el present títol i en les lleis especials sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya i disposicions complementàries.

El cens emfitèutic que atorga tots els drets regulats en el capítol segon d'aquest títol i en les altres disposicions legals esmentades a l'article anterior és anomenat cens amb domini, i el censualista, senyor directe. El que confereix els drets de cobrar la pensió o de fadiga es denomina cens a nua percepció; el que atribueix el dret a la pensió, cens sense domini, i e l que reserva al titular de la finca el domini útil, cedint a tercer el dret de cens en qualsevol de les variants anteriors, es diu revessejat.

L'emfiteusi es podrà constituir: Primer. Per contracte, anomenat establiment, que haurà de constar necessàriament en escriptura pública. Segon. Per disposició per causa de mort. Quan l'emfiteusi sigui constituïda per contracte, hom podrà estipular el pagament a favor de l'estabilient i per una sola vegada, al comptat o a termes, d'una quantitat que s'anomena entrada.

L'emfiteusi s'extingirà: Primer. Per pèrdua total de la finca. Segon. Per expiració del termini o compliment de la condició. Tercer. Per consolidació del domini útil amb el directe o viceversa. Quart. Per redempció. Cinquè. Per renúncia dels respectius drets del senyor directe o de l'emfiteuta. Sisè. Per prescripció, que correrà des del dia que l'emfiteuta deixi de pagar la pensió.

Quan la pèrdua de la finca no sigui total, sinó de la seva major part, de manera que els seus fruits no abastin al pagament de la pensió, aquesta serà reduïda proporcionalment, sense modificar-ne els altres drets dominicals.

Expirat el termini o complida la condició, el senyor directe, llevat pacte contrari, no podrà recobrar la finca sense abonament, consignació o fiançament de les millores exigibles fetes per l'emfiteuta, el qual vindrà obligat a fixar-ne l'import.

L'emfiteuta podrà dimitir la finca mitjançant l'abonament dels seus deterioraments i l'extinció de les càrregues i drets reals que hagi imposat i sense dret a les millores, sempre que, l'últim lluïsme degut, amb les limitacions establertes a l'article 304.

Capítol II Dels drets i les obligacions del senyor directe

El senyor directe tindrà dret a percebre la pensió en la forma, al temps i al lloc convinguts i, en defecte de pacte o de costum, en diners, per mensualitats vençudes i al domicili del deutor. La pensió podrà ésser en diners o en fruits. La manca de pagament de pensions no farà caure la finca en comís, llevat que hagi estat establert en el títol de constitució.

La reclamació de pensions degudes no podrà excedir les vint-i-nou darreres. El pagament de tres pensions consecutives sense reserva pel perceptor eximirà de pagar les anteriors. La finca respondrà del pagament de les pensions vençudes i no satisfetes, i de l'import dels lluïsmes també vençuts i no satisfets durant els últims trenta anys. Tocant a tercer, caldrà atenir-se al que disposa la Llei Hipotecària.

En l'emfiteusi amb domini, el senyor directe tindrà el dret a percebre lluïsme per cada transmissió de la finca, fora dels casos previstos a l'article següent; però en les emfiteusis establertes amb posterioritat a la vigència de la Llei de Censos, de 31 de desembre de 1945, només es guanyarà lluïsme quan hagi estat expressament estipulat i amb la limitació establerta a l'article 40 de l'esmentada Llei. En cas d'usdefruit correspondrà a l'usufructuari el dret de percebre lluïsme, si no disposen altrament el títol de constitució o el costum del lloc.

No es deurà lluïsme: en les alienacions realitzades per expropiació forçosa; en les fetes a títol lucratiu a favor dels ascendents o descendents de l'alienant; en les transmissions a títol hereditari, i en l'agnició de bona fe, revelada dintre l'any següent a l'adquisició fiduciària. A l'antic territori emfitèutic de Barcelona, Girona, Vic, Mataró, Igualada, Vilafranca del Penedès, Granollers, Cardedeu, Moià, Corró d'Avall i llocs del terme de les Franqueses del Vallès no es deurà lluïsme en les alienacions a títol lucratiu de béns situats en llur respectiu territori. En les transmissions de béns situats a la vila de Moià, que s'hi celebrin i tinguin lloc entre els seus veïns, siguin a títol lucratiu o onerós, no es deurà lluïsme. Tampoc no se'n deurà en les vendes de finques situades a la Vall de Ribes quan s'efectuïn entre els seus habitants.

En les vendes a carta de gràcia o amb pacte de retre es deurà la meitat del lluïsme en la venda i l'altra meitat en la retrovenda o en quedar ferma aquella. El lluïsme serà calculat en les permutes sobre l'estimació de la finca emfitèutica. Quan hom aporti una finca emfitèutica a una Societat, es fixarà el lluïsme sobre el valor assignat a l'aportació, i en les adjudicacions en cas de dissolució, sobre el valor d'adjudicació o de venda. No es deurà lluïsme si les adjudicacions s'efectuen a favor d'un o de diversos socis.

Llevat pacte contrari, el pagament del lluïsme correspondrà a l'adquirent i, a l'antic territori emfitèutic de Barcelona, a l'alienant.

Sens perjudici del que disposen les lleis especials de censos, la quota del lluïsme s'haurà de regular per les disposicions del títol de constitució de l'emfiteusi, i en defecte seu, al tipus del dos percent. A l'antic territori emfitèutic de Barcelona i en defecte de pacte caldrà atenir-se al que disposen les esmentades lleis.

Si la transmissió del domini útil quedés ineficaç com a conseqüència d'una demanda judicial interposada dintre els quatre anys, el lluïsme cobrat haurà d'ésser restituït dins el termini màxim de sis mesos.

El dret a reclamar el lluïsme prescriurà al cap de trenta anys d'haver-se acreditat. Els lluïsmes no es presumiran satisfets o condonats pel mer fet de rebre el senyor directe, del nou emfiteuta, les pensions del cens; però sí quan aquell consentís a la capbrevació, i quan concorregués, sense protesta ni reserva, a l'escriptura d'alienació.

Tot censualista, fora del titular dels censos sense domini, tindrà el dret de prelació anomenat de fadiga i podrà, en conseqüència, exercitar el de tempteig i, si s'escau, el de retracte, per a adquirir la finca acensada que hagi estat alienada a títol onerós, pel mateix preu o en les condicions convingudes amb l'adquirent. Aquests drets s'hauran d'exercitar dins els termes fixats en la Llei Especial de Censos. El censualista que en virtut dels esmentats drets hagués consolidat el ple domini d'una finca, no el podrà transmetre de nou a títol onerós fins que haurà transcorregut el termini prescrit en la dita llei.

El dret de fadiga no tindrà lloc: Primer. En les permutes. Segon. En les retrovendes. Tercer. En les transaccions. Quart. En les contractes de vitalici i de renda vitalícia. Cinquè. En les altres alienacions en què el titular de tal dret no pugui donar o fer allò a què l'adquirent s'hagi obligat.

El dret de fadiga, en qualsevol de les seves manifestacions de tempteig o de retracte, es perdrà: Primer. Quan hom hagi cobrat el corresponent lluïsme o consentit alienació mitjançant firma per raó de domini o d'una altra forma. Segon. En tots els casos en què, per actes propis posteriors a la data en què hom hagi tingut notícia de l'alienació, hom demostri consentir-la. Tercer. Quan s'exerciti el dret de redempció, sempre que sigui abans de dictar-se sentència donant lloc a la fadiga.

Quan el domini directe d'una finca pertanyi a diversos proindivís, no es podrà exercitar el dret de fadiga si no ho fan tots conjuntament, o un o diversos d'ells per cessió dels restants. Si el domini directe es trobava constituït en usdefruit, el dret de fadiga correspondrà al nou propietari. Els drets de tempteig i de retracte que comprèn la fadiga no es podran cedir separadament del cens.

El senyor directe tindrà també el dret dit de capbrevació, o sia el de fer-se reconèixer com a tal, a costa seva, per l'emfiteuta i en escriptura pública. Quan el senyor directe demani d'ésser reconegut per l'emfiteuta, haurà d'exhibir els títols del seu dret i demostrar que aquest posseeix la finca acensada. La quasi possessió del cens per espai de trenta anys equivaldrà al títol, si hom ha percebut les pensions durant aquest temps.

El senyor directe vindrà obligat a atorgar carta precària, o sia títol nou a favor del posseïdor d'una finca emfitèutica que justifiqui haver-la posseïda per si mateix i els seus antecessors pacíficament i sense interrupció per espai de trenta anys, havent pagat durant aquest temps les pensions vençudes. Si el senyor directe ho exigeix, haurà de satisfer igualment els lluïsmes exigibles i no satisfets d'ençà de la darrera capbrevació o firma per raó de domini i aprovació de la transmissió realitzada sense protesta ni reserva. Seran a càrrec de l'emfiteuta les despeses de la nova escriptura.

Capítol III Dels drets i les obligacions de l'emfiteuta

Correspondrà al censatari el dret de fadiga, comprensiu dels de tempteig i de retracte, en cas d'alienació a títol onerós dels seus drets dominicals pel censualista. El censatari haurà d'usar d'aquests drets dins el termini establert en la Llei Especial de Censos i complementàries. Si són diversos els censataris o la finca acensada es trobava constituïda en usdefruit, serà d'aplicació el que disposa l'article 315.

Els subestabliments amb domini anomenat mitjà existents a l'antic territori emfitèutic de Barcelona i altres comarques de Catalunya amb anterioritat a la vigència de la Llei de Censos, subsistiran amb llurs drets de domini adaptats a les disposicions de la dita Llei i de la present Compilació. Els senyors directes i mitjans podran fer ús del dret de fadiga, amb preferència del que sigui més immediat a l'emfiteuta, i sempre amb subjecció a les mateixes disposicions establertes per al primer.

Capítol IV De la rabassa morta

Resta incorporat a la present Compilació l'article 1.656 del Codi Civil.

Llibre Quart De les obligacions i els contractes i de la prescripció

Títol primer De les obligacions i els contractes

Capítol I De la rescissió per lesió: concepte i naturalesa

Els contractes de compra-venda, permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què l'alienant hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa. Aquesta acció rescissòria no serà procedent en les compra-vendes o alienacions fetes mitjançant subhasta pública, ni en aquells contractes en els quals el preu o contraprestació hagi estat decisivament determinat pel caràcter aleatori o litigiós del que s'adquireix o pel desig de liberalitat de l'alienant. En les vendes a carta de gràcia o amb pacte de retrovenda no es podrà exercitar la dita acció rescissòria fins que s'hagi extingit o hagi caducat el dret de redimir, lluir, quitar o recuperar.

L'acció rescissòria a què es refereix l'article anterior és de mena personal, transmissible als hereus, i caduca al cap de quatre anys de la data del contracte. Solament serà renunciable després de celebrat el contracte lesiu, llevat a Tortosa i el seu antic territori, on la renúncia es podrà fer en el mateix contracte.

Capítol II De la determinació de la lesió i dels efectes de la rescissió

Alienades diverses coses en el mateix contracte, solament en serà procedent la rescissió prenent-les en conjunt i per llur valor total, encara que hom especifiqui el preu o valor de cadascuna d'elles. Per tal d'apreciar l'existència de la lesió hom s'atindrà al preu just o sia al valor de venda que les coses tinguessin al temps d'ésser atorgat el contracte en relació amb altres d'iguals o d'anàlogues circumstàncies a la respectiva localitat, baldament el contracte es consumés després.

Serà aplicable a la rescissió el que disposa l'article 1.295 del Codi Civil, però no hauran d'ésser restituïts els fruits o els interessos anteriors a la reclamació judicial, i hauran d'ésser abonades les despeses extraordinàries de conservació o refecció i les millores útils.

El comprador o adquirent demandant podrà evitar la rescissió mitjançant el pagament en diners al venedor o alienant del complement del preu o valor lesius, amb els interessos, a comptar des de la consumació del contracte.

Capítol III De les vendes a carta de gràcia o empenyorament i de la torneria

Secció primera De la venda a carta de gràcia

En les vendes a carta de gràcia o empenyorament de béns mobles o immobles, el dret de redimir que el venedor es reserva per adquirir allò que ha estat venut pel preu mateix de la venda caducarà en extingir-se el termini de durada estipulat, que no podrà excedir els trenta anys, o en morir el venedor, si hagués estat pactat per la vida d'aquest. Si hom no hagués estipulat termini o si aquest fos indefinit, caducarà al cap de trenta anys, a comptar des de la data del contracte. El dret de redimir i la propietat resoluble del comprador seran alienables, i l'un i l'altra susceptibles d'ésser, a llur torn, venuts separadament a carta de gràcia, o sia a reempenyorament i sobreempenyorament, respectivament. Per excepció, quan la finca sigui rústica i el venedor o el successor l'ocupin o la detinguin per qualsevol títol, el dret de redimir no caducarà pel simple transcurs del termini pactat, i caldrà un requeriment especial amb fixació d'un nou termini no inferior a tres mesos.

Per a obtenir la redempció en les vendes a carta de gràcia o empenyorament, el rediment haurà de satisfer al comprador o a qui hagi succeït a aquest en la propietat de la cosa objecte dels susdits contractes: Primer. El preu i les addicions posteriors, si fos el cas. Segon. Les despeses extraordinàries de conservació o refecció, les millores útils i les servituds adquirides en profit de la cosa venuda, si es tracta d'una finca. Tercer. Les despeses de conreu relatives als fruits pendents al temps de la redempció, llevat que el rediment autoritzi el comprador o successor a recollir-los al seu temps. Quart. Les despeses que hagués ocasionat el contracte de venda a carta de gràcia, inclosos els impostos i el lluïsme, quan així hagi estat pactat.

Redimida la cosa venuda a carta de gràcia o empenyorament, restarà lliure de les càrregues o gravàmens que el comprador o el successor li hagués imposat d'ençà de la data de la venda; però el preu de la redempció estarà afecte, fins on abasti, a l'abonament de tals càrregues o gravàmens. El comprador o el successor haurà d'indemnitzar el rediment per la disminució de valor que la cosa hagués sofert per causa a ell imputable.

A la Vall d'Aran regirà el dret dit de torneria, de conformitat amb els privilegis i els usos i costums de la comarca.

Capítol IV Dels censals, els violaris i els vitalicis

L'obligació, anomenada censal, de pagar indefinidament una pensió anual a una persona i als seus successors, en virtut del capital rebut pel qui la contreu, serà redimible i haurà de constar en escriptura pública. La pensió del censal s'haurà de pagar per anualitats vençudes, llevat pacte contrari. Per tal de redimir el censal, si no consta el capital lliurat, hom capitalitzarà la pensió al tres per cent.

Constituït el censal amb pacte de millora, el perceptor de la pensió podrà exigir-ne, dins el temps estipulat, o en defecte seu després de transcorreguts cinc anys, la garantia, amb fiança o amb hipoteca, o el millorament de la que hagués estat establerta. En tot altre cas, el pagador de la pensió podrà ésser compel·lit a restituir el capital del censal.

Hipotecada una finca en garantia d'un censal, serà d'aplicació el que disposen els paràgrafs segon i tercer de l'article 157 de la Llei Hipotecària.

El censatari podrà exigir en qualsevol temps la redempció del censal, sempre que l'efectuï íntegrament i pagui les pensions degudes. Això no obstant, hom podrà pactar la irredimibilitat del censal, però només temporalment, en la mateixa mesura permesa per al cens emfitèutic. Serà aplicable als censals el que hi ha establert per a les emfiteusis tocant al pagament de les pensions endarrerides. Les hipoteques constituïdes en garantia del censal no prescriuran mentre no prescrigui aquest.

La constitució del dret a percebre periòdicament una pensió en diners durant la vida d'una o dues persones que a la saó visquin, a canvi de la percepció d'un capital o preu, és anomenada violari, i es podrà constituir a favor de qualsevol persona o persones, encara que no siguin les que lliurin el dit capital o preu. Si no hi ha cap altre pacte, les pensions seran pagades per terminis anticipats.

El pagador de la pensió podrà redimir en qualsevol temps l'obligació contreta mitjançant la restitució íntegra del capital. Els violaris es regiran per les normes dels censals, excepció feta del pacte de millora.

La constitució d'un cens sense domini a canvi de la transmissió d'una finca que queda gravada pel dit cens, que dóna al censualista el dret de percebre una pensió periòdica, en diners o en fruits, durant la vida d'una o dues persones que a la saó existeixin, s'anomena vitalici, i es podrà constituir a favor de qualsevol persona o persones, encara que no siguin les que transmetin la dita finca. El vitalici es constituirà en escriptura pública i serà irredimible, llevat d'acord mutu.

Capítol V Dels contractes especials sobre explotació de terres i sobre ramaderia

Els contractes de parceria rústica, en allò a què no s'oposi la legislació especial sobre arrendaments rústics, es regiran preferentment pels pactes dels contractants i, en llur defecte, pels usos i costums de la localitat. En la masoveria, llevat pacte contrari, el masover no haurà de satisfer al propietari cap mena de preu de lloguer per la casa i altres dependències que ocupa com a tal, àdhuc amb la seva família; però aquesta ocupació seguirà la sort del contracte.

Els contractes de terratge, boïgues, eixarmades i altres d'anàlegs, en els quals el conreador assumeix com a obligació principal la de millorar una finca o posar-la en conreu, es regiran, a manca de pacte, pels usos i costums del lloc, i acabaran de dret en finalitzar el termini estipulat o, en defecte seu, l'usual a la comarca.

Els contractes de "soccita" o "soccida" pels quals hom s'obliga a menar, àdhuc a pasturar, el bestiar d'altri, repartint-se entre ambdós els fruits i els guanys, així com el conlloc, i altres d'anàlegs, que se solen celebrar en algunes comarques sobre cria i recria de bestiar, amb dret a utilitzar-lo o sense, es regiran per les convencions atorgades, i, en llur defecte, pels usos i costums de les comarques respectives.

Capítol VI De la donació

Per a la validesa de les donacions, qualsevol que en sigui la quantia, no serà exigit el requisit de la insinuació. Seran nul·les les donacions universals fetes fora dels capítols matrimonials. No perjudicaran els creditors del donant les donacions que aquest atorgui amb posterioritat a la data del fet o de l'acte del qual neixi el crèdit d'aquells, sempre que manquin altres recursos legals per a llur cobrament.

Les reversions que, a favor de persones distintes del donant, hom estableixi en les donacions, d'acord amb el que permet l'article 641 del Codi civil, es regiran pels preceptes d'aquesta Compilació relatius a les substitucions fideïcomissàries, llevat quan la reversió hagi estat pactada a favor del donant, o, en defecte seu, dels hereus d'aquest o del seu cònjuge. La reversió o supressió de donacions per inoficiositat legitimària es regirà pel que disposa aquesta Compilació. En les donacions per causa de mort hom s'atindrà al que disposen els articles 245 i següents.

Títol segon De la prescripció

Capítol I De la usucapió

La usucapió del domini i dels altres drets reals sobre coses immobles, àdhuc les servituds no compreses a l'article 283, tindrà lloc per la possessió en concepte d'amo pel temps de trenta anys, sense necessitat de títol ni de bona fe. Això mateix serà aplicable al domini i tots altres drets reals sobre coses mobles, però el temps serà de sis anys.

Les servituds positives aparents es començaran a usucapir des que s'exercitin o es realitzin els actes necessaris per a llur exercici, i les negatives i les no aparents, des que es realitzin actes oposats a la llibertat del domini del predi servent, que revelin la intenció de tenir servitud. Les servituds discontínues es podran adquirir per usucupació i mmemorial. Aquesta tindrà lloc quan l'actual generació, ni per ella mateixa ni per tradició de l'anterior, no hagi conegut un altre estat de coses. El que disposa aquest article s'entendrà sens perjudici del que ordena l'article 283.

Capítol II De la prescripció extintiva

Per a la prescripció extintiva regiran els terminis especials establerts en aquesta Compilació i, en el que no hi sigui previst, els especials que determina el Codi Civil. Les accions i els drets, siguin personals o reals, que no tinguin assenyalat termini especial, i les servituds, prescriuran al cap de trenta anys, llevat les accions i els drets reals sobre béns mobles, que prescriuran al cap de sis anys.

Disposicions finals

Primera.

- Sens perjudici de la competència exclusiva de la Generalitat sobre el Dret Civil Català en relació amb la seva conservació, la modificació i el desenvolupament, les normes del Dret Civil de Catalunya, escrit o consuetudinari, principal o supletori, vigents en promulgar-se la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol, resten substituïdes per les que hi són contingudes, sens perjudici de les modificacions introduïdes per la Llei catalana 13/1984, de 20 de març.

Segona La doctrina jurisprudencial del Tribunal de Cassació de Catalunya, en matèria de Dret Civil Català, no modificada per aquesta Compilació o d'altres lleis, forma part de la tradició jurídica catalana i pot ésser invocada com a doctrina legal als efectes del recurs de cassació.

Tercera Les remissions que aquesta Compilació fa a l'articulat del Codi Civil s'entén sempre que són fetes en la seva redacció actual.

Quarta Conformement al que disposa l'article 1 d'aquesta Compilació, sens perjudici de les normes de directa aplicació general, en el que no preveuen les disposicions del Dret Civil de Catalunya regeixen supletòriament els preceptes del Codi Civil i de les altres lleis estatals de caràcter civil, en la mesura que no s'oposin a aquelles disposicions o als principis generals que informen l'ordenament jurídic català.

Disposicions transitòries Primera Quan, amb anterioritat a l'entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol, hagués estat instituït hereu de confiança algun ens jurídic o alguna persona per raó del seu càrrec, podrà exercir una tal funció malgrat el que disposa l'article 118, el qual només serà aplicable als nomenaments posteriors a la dita entrada en vigor.

Segona En els fideïcomisos de residu ordenats abans de l'entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol, baldament el testador mori després, el fiduciari serà propietari lliure dels béns subrogats a què es refereix l'article 211.

Tercera Tindrà efecte la clàusula ad cautelam continguda en testament obert atorgat davant Notari abans de l'entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol, en la qual el testador disposi que solament quedarà revocat per un altre de posterior, si en aquest són emprades certes paraules o frases que consigna.

Quarta La facultat concedida al reservista d'elegir o de distribuir els béns entre els reservataris, regulada en els paràgrafs segon i següents de l'article 270, només serà aplicada quan l'obertura de la successió que determini la reserva sigui posterior a l'entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol.

Cinquena En les vendes a carta de gràcia o empenyorament atorgades abans de l'entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol, hom respectarà el termini pactat de durada del dret de lluir i de quitar encara que fos superior a trenta anys; si fos indefinit, el termini de caducitat de trenta anys començarà a comptar des de la susdita entrada en vigor.

Sisena En les successions obertes després de l'entrada en vigor de la Llei catalana 13/1984, de 20 de març, i regides per testaments o codicils atorgats amb anterioritat, s'han d'aplicar, en llur redacció originària els articles 114, 141 i tots els altres de contingut anàleg referents a presumpcions de voluntat del testador en matèria de filiació.

Setena Les altres qüestions de caràcter intertemporal que sorgeixin per raó de les variacions que l'entrada en vigor de la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol, i de la Llei catalana 13/1984, de 20 de març, pugui implicar per al règim jurídic civil vigent a Catalunya es resoldran aplicant el criteri que informa les disposicions transitòries del Codi civil.